Una llengua no es parla igual a tot arreu. Per exemple, un lleidatà i un mallorquí no parlen igual, tot i que tots dos parlen la mateixa llengua, el català. Totes les llengües tenen variants geogràfiques. Hi ha paraules que es diuen o es pronuncien diferent dins un mateix territori lingüístic. Com hem vist a la unitat 5, els sinònims regionals en són un bon exemple: un ca a Mallorca és un gos a la zona central del Principat; hui a València vol dir avui al Principat, i espill a Lleida és un mirall a la resta del Principat.Les variants geogràfiques lingüístiques donen lloc als dialectes de la llengua. Un dialecte és cadascuna de les diferents maneres de parlar una llengua a les diferents zones. En català, la variació dialectal es divideix en dos grans grups:
El bloc oriental, on trobem els dialectes rossellonès, català central, balear i alguerès.
El bloc occidental, on hi ha els dialectes nord-occidental i valencià.
A més de les varietats dialectals, les llengües també disposen d’una varietat estàndard. L’estàndard és la manera de parlar i escriure la llengua que permet la intercomprensió dels parlants de les diferents zones lingüístiques. És la varietat, per exemple, que es fa servir als mitjans de comunicació, a l’ensenyament i a l’administració.Les llengües també tenen altres tipus de variants:
Variants històriques: el català que es parla avui en dia no és el mateix que el que es feia servir fa un segle.
Variants socials: els grups socials no parlen igual, per exemple no s’expressa de la mateixa manera un estudiant d’ESO que el seu professor
Variants funcionals o registres: la llengua també varia en funció del tipus de situació comunicativa (oral, escrita, formal, informal...).
La família lingüística
Una família lingüística és un grup de llengües que estan emparentades històricament perquè deriven d’una mateixa llengua antiga, que amb el pas del temps va donar lloc a diferents dialectes, que es van anar diversificant tant fins al punt que van esdevenir llengües diferents.El català forma part de la família lingüística de les llengües indoeuropees, que és la família que té més parlants al món (un 46% dels habitants del món parlen una llengua indoeuropea), seguida de les llengües sinotibetanes (parlades per un 26% de la població mundial).A la família lingüística de l’indoeuropeu, també hi pertanyen un centenar de llengües més, entre les quals hi ha l’anglès, el castellà, el francès, l’alemany, l’indi, el persa, el portuguès, el rus, l’italià i l’irlandès.
