VARIETAT LINGÜÍSTICA GEOGRÀFICA

VARIETAT LINGÜÍSTICA GEOGRÀFICA

Una llengua no es parla igual a tot arreu. Per exemple, un lleidatà i un mallorquí no parlen igual, tot i que tots dos parlen la mateixa llengua, el català. Totes les llengües tenen variants geogràfiques. Hi ha paraules que es diuen o es pronuncien diferent dins un mateix territori lingüístic. Com hem vist a la unitat 5, els sinònims regionals en són un bon exemple: un ca a Mallorca és un gos a la zona central del Principat; hui a València vol dir avui al Principat, i espill a Lleida és un mirall a la resta del Principat.Les variants geogràfiques lingüístiques donen lloc als dialectes de la llengua. Un dialecte és cadascuna de les diferents maneres de parlar una llengua a les diferents zones. En català, la variació dialectal es divideix en dos grans grups:

El bloc oriental, on trobem els dialectes rossellonès, català central, balear i alguerès.

El bloc occidental, on hi ha els dialectes nord-occidental i valencià.

A més de les varietats dialectals, les llengües també disposen d’una varietat estàndard. L’estàndard és la manera de parlar i escriure la llengua que permet la intercomprensió dels parlants de les diferents zones lingüístiques. És la varietat, per exemple, que es fa servir als mitjans de comunicació, a l’ensenyament i a l’administració.Les llengües també tenen altres tipus de variants:

Variants històriques: el català que es parla avui en dia no és el mateix que el que es feia servir fa un segle.

Variants socials: els grups socials no parlen igual, per exemple no s’expressa de la mateixa manera un estudiant d’ESO que el seu professor

Variants funcionals o registres: la llengua també varia en funció del tipus de situació comunicativa (oral, escrita, formal, informal...).

La família lingüística

Una família lingüística és un grup de llengües que estan emparentades històricament perquè deriven d’una mateixa llengua antiga, que amb el pas del temps va donar lloc a diferents dialectes, que es van anar diversificant tant fins al punt que van esdevenir llengües diferents.El català forma part de la família lingüística de les llengües indoeuropees, que és la família que té més parlants al món (un 46% dels habitants del món parlen una llengua indoeuropea), seguida de les llengües sinotibetanes (parlades per un 26% de la població mundial).A la família lingüística de l’indoeuropeu, també hi pertanyen un centenar de llengües més, entre les quals hi ha l’anglès, el castellà, el francès, l’alemany, l’indi, el persa, el portuguès, el rus, l’italià i l’irlandès.

LES GRAFIES B/V i G/J

LES GRAFIES B/V i G/J

Ortografia de la b/v

Escriurem b 

a. Davant de l i de r.

bleda,amable,blau,emblanquinar,breu,arbre,britànic,embrutar 

b. Si en algun mot de la mateixa família de la paraula trobem la lletra p en el lloc que genera el dubte.
Per exemple, volem escriure el mot llo...era (cau dels llops) i no sabem si s’escriu amb be alta o ve baixa.Com que a la família de paraules hi ha el mot llop que té una p en el lloc on es presenta el dubte, hem d’escriure llobera. 

Podríem aplicar el mateix sistema en els casos següents:
cap → cabre
sap → saber
rep → rebre 

c. Darrere de m.

embenarombra,rambla,ambient


Escriurem v 

a. Darrere de n.

envàs, invers, enviar, canvi 

Excepte: tramvia, circumval·lació, triumvir... 


b. Si en algun mot de la mateixa família de la paraula trobem la lletra u en el lloc on dubtem:
Volem escriure mo...iment Com que a la família de la paraula hi trobem el mot mou, que té una u en la síl·laba dubtosa, és ben clar que hem, per tant, d’escriure moviment.

En aquests altres casos faríem el mateix:
beure → bevíem
neu → nevar
nou → nova

c. En les terminacions del pretèrit imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació (verbs acabats en -ar).
pensar → pensava, pensaves, pensava, pensàvem, pensàveu, pensaven 



Ortografia g/j

Fixem-nos en aquests mots:

• jan
• germinar
• gibrell
• joc
• juny

Tots comparteixen el mateix so inicial, però la seva grafia no és única: g i j.

a. Escrivim j davant de a, o, u.
jaqueta
rajolí
ajut

b. Escrivim g davant de e, i.
àngel
agitació
gimnàstica 

Excepcions:
Paraules que contenen -jecc-, -ject-. 
projecció, injectar, objecte...
En el verb jeure. 
jeu, jeien, jeus, jauré...
En alguns noms propis d’origen hebreu. 
Jeroni, Jehovà, Jeremies, Jesús...
En altres mots: 
jerarquia, jeroglífic, majestat, jersei...

Aquestes normes valen també per als dígrafs -tj, -tg, -dj.
platja
platges
adjectiu

EL TEATRE

EL TEATRE

Després d’haver conegut algunes característiques del gènere narratiu arriba el torn del gènere dramàtic. 

Del teatre, el darrer gènere actual que ens falta per conèixer, en remarcarem la seva major particularitat: tot i que és un text escrit, es prefereix la interpretació que la lectura. No trobes curiós que, essent un text literari, el teatre estigui concebut per a ser representat i no per a ser llegit?

El teatre és un gènere molt antic i la seva divisió en obres còmiques i tràgiques també. Uns quants segles més tard, apareix el drama, un subgènere mixt. Així doncs, segons el seu contingut establim tres subcategories de les obres de teatre.

• En la tragèdia s’hi tracten temes profunds i seriosos amb un desenllaç tràgic. Generalment, acaba amb una desgràcia com ara la mort del protagonista. El personatge protagonista acaba vivint un destí fatal perquè es veu arrossegat per una força que el controla, normalment un sentiment com ara l’amor, l’odi o la venjança. En tractar temes tan passionals i seriosos, el dramaturg acostuma a fer ús d’un registre culte de la llengua.
• La comèdia es caracteritza per la quotidianitat dels successos que s’hi representen. Els seus personatges són propers i reals, el seu to és més lleuger i sovint es creen situacions còmiques que fan riure el públic. No obstant això, la comèdia és un subgènere que pretén denunciar o criticar conductes que viu la societat de la seva època, tot i que el to divertit o el llenguatge planer el fan més accessible al públic.
• El drama combina elements dels dos subgèneres anteriors. Els personatges que hi apareixen són perfils de la vida real que han d’enfrontar-se a una situació molt complicada, tot i que en determinats moments pot semblar divertida. Malgrat tot, el final no sempre és desgraciat per als protagonistes, molts cops és incert. Si considerem el grau de comèdia i el grau de tragèdia que hi detectem podem diferenciar entre melodrama i tragicomèdia.

Tot i les diferències entre les subcategories totes comparteixen elements comuns, tant pel que fa al text escrit com a l’hora de representar-lo. Veiem quins són aquests elements.

1 El text teatral
És el text literari que escriu el dramaturg, que comparteix moltes semblances amb el text que fan servir els actors de cinema. Per això, usem guió com a sinònim de text teatral.Si algun cop has llegit una obra de teatre et deus haver adonat que conté dues tipologies de text:

• Monòleg o diàleg: és el text que els actors reprodueixen a l’escenari i ho fan interpretant literalment (exactament) els diàlegs que ha escrit l’autor.
• Les acotacions: guies per als actors i el director de l’obra que indiquen com han de representar el text i com ha de ser l’escenografia i el ves- tuari. Aquesta informació la veiem quan anem al teatre a veure la representació, però no l’escoltem.

Et deus haver adonat que l’estructura dels textos de la resta de gèneres literaris és molt important. Tot text teatral també està format per una estructura visible, tant en el text escrit com a sobre de l’escenari. Bàsicament està formada per actes, escenes i quadres.

• L’acte és cadascuna de les parts del text dramàtic que està separada de les altres per un període de temps o un canvi en l’acció. La gran majoria d’obres de teatre solen tenir tres actes.
• L’escena és una petita part de l’obra que manté els mateixos personatges a l’escenari. Quan un d’ells surt o n’entra un de nou, diem que és una escena nova.
• El quadre és la part de l’acte que comparteix el mateix decorat, és a dir, l’acció de l’obra està passant al mateix espai de la ficció (un menjador, una aula d’escola, una cafeteria, una sala d’espera de la consulta d’un metge, una oficina...).

2 Agents que hi intervenen
El teatre és el gènere en què participen més agents en tota la cadena de creació i recepció, sempre que el vulguem veure representat i no sols llegir-ne les obres. Entre l’autor i el lector/espectador hi ha el director de l’obra i els actors, i amb menys importància els maquilladors, els encarregats de vestuari i els tècnics (de so, de llums...).

• Els actors i les actrius es posen a la pell dels personatges que ha imaginat el dramaturg.
• El dramaturg o la dramaturga és l’autor o autora de la peça. S’encarrega d’imaginar i escriure les situacions que hauran de viure uns personatges. No només escriu els diàlegs, sinó que també redacta les acotacions.
• El director o la directora és qui porta a l’escenari el text que prèviament ha escrit l’autor. Destaquem les tasques de preparació del text amb els actors, de supervisió dels decorats i el vestuari mirant que s’ajustin al text... A vegades, fan petites adaptacions dels textos originals per tal que puguin agradar més al públic o perquè puguin estar més d’acord amb l’actualitat.
• El públic està format per cadascun dels espectadors que assisteix a la representació del text dramàtic al teatre. Fixa’t que el teatre permet que el text escrit per l’autor entauli una conversa amb el públic. Els recitals de poesia i la lectura en veu alta també ho fan possible, però potser són més minoritaris i el text no ho exigeix tant. El gènere dramàtic ha nascut amb aquest objectiu.

3 Vestuari i escenografia
El teatre es considera una art escènica com ara el circ, és a dir, un espectacle que es desenvolupa en viu i en directe amb un públic espectador que s’ho mira. Per tant, no només és important allò que es diu sinó també allò que es veu. El vestuari i l’escenografia són essencials quan parlem d’espectacles.

EL VERB (II)

EL VERB (II)

El mode
El mode és l’actitud que pren l’emissor respecte del que expressa amb el verb. 
Distingim tres modes diferents: indicatiu, subjuntiu i imperatiu.

• El mode indicatiu expressa accions que succeeixen realment. És el més utilitzat.
• El mode subjuntiu expressa accions que podrien succeir (hipòtesis, desitjos...). Acostuma a portar al davant la conjunció que. Les ordres negatives s’expressen en subjuntiu.
• El mode imperatiu s’utilitza per manar o demanar alguna cosa.

El mode imperatiu no té 1a persona del singular i només es pot fer servir en oracions afirmatives.

El temps

El temps és el moment en què es realitza l'acció que expressa el verb. 

Distingim entre present, passat, futur i condicional.

• El present expressa accions que tenen lloc en el moment que les enunciem.
• El passat expressa accions que ja han tingut lloc en el moment que les enunciem.
• El futur expressa accions que tindran lloc més endavant.
• El condicional expressa accions que podrien arribar a tenir lloc més endavant.

El temps dels verbs dels exemples anteriors són formats per una sola paraula i els anomenem formes simples. 

Però hi ha temps verbals formats per més d’una paraula:

• Les formes compostes es formen amb el verb auxiliar haver més el participi del verb que es conjuga.
• Les formes perifràstiques es construeixen amb el verb anar més l’infinitiu del verb que es conjuga.

L’aspecte
L’aspecte ens indica si l’acció que expressa el verb és una acció acabada o inacabada. Distingim entre aspecte perfectiu i aspecte imperfectiu.

• L’aspecte perfectiu expressa accions que ja han acabat en el moment que les enunciem.
• L’aspecte imperfectiu expressa accions que ja s’han iniciat en el moment que les enunciem però que encara no han acabat.

EL CAMP SEMÀNTIC

EL CAMP SEMÀNTIC

Un camp semàntic és un conjunt de paraules que tenen un significat semblant i que estan relacionades amb un tema. Per exemple, altres paraules (simples o compostes) i sintagmes que formen part del camp semàntic de platja serien tovallola, sorra, mar, para-sol, crema solar, ulleres de sol i banyador. 

Dins un mateix camp semàntic, s'hi agrupen mots de diferents categories gramaticals.
Per exemple, dins del camp semàntic de la cuina hi podem trobar:

• Noms: cuiner, olla, cullerot, plat, paella, escorredor...
• Verbs: cuinar, sofregir, guisar, rostir, bullir, adobar...
• Adjectius: fregit, estofat, cuit, escalivat, picat, fornejat...
• Locucions adverbials o expressions: a foc lent, fer xup-xup, al bany maria...

En el mateix camp semàntic, també hi podem trobar altres camps semàntics més específics. 

Per exemple, dins del camp semàntic del menjar podem classificar les paraules en camps semàntics més específics, com ara el de la pasta, la carn o el peix. 
En aquest sentit, els mots que tenen un significat més ampli i general que inclouen altres paraules més concretes o específiques s’anomenen hiperònims. 
Per exemple, fruita és l’hiperònim de taronja i arbre és l’hiperònim de roure. 

Si mirem aquesta relació des del punt de vista invers, direm que taronja és l’hipònim de fruita i roure és l’hipònim d’arbre. És a dir, els mots que tenen un significat més concret i específic que queden inclosos dins de significats més amplis reben el nom d’hipònims. 

Per buscar paraules d’un mateix camp semàntic podem consultar un diccionari ideològic, que agrupa les paraules per àrees de significat o camps semàntics. En català, tenim tres diccionaris ideològics:

• Breu diccionari ideològic, de Xavier Romeu. Editorial Teide.
• Diccionari ideològic, d’Ernest Sabater. Barcanova.
• Diccionari ideològic de la llengua catalana, de Raimon Cuixart. Llibres de l’Índex.

LA ESSA SORDA I LA ESSA SONORA

LA ESSA SORDA I LA ESSA SONORA

Una consonant sorda és aquella en què les cordes vocals no vibren i una consonant sonora és aquella en la qual sí que vibren. Posem-ne exemples:

Pots comprovar-ho fàcilment posant els dits polze i índex al costat de la nou del coll. Si, per exemple, articules rosa sentiràs una petita vibració a la punta dels dits. Si articules rossa, no la sentiràs. Observa aquest quadre:

Com acabem de veure, hi ha moltes paraules amb so de essa sorda en què no podem raonar quina grafia els correspon (c, ç, s o ss):

• repà... capa... rapa... for...a

Ens poden ser útils els recursos següents:

a)  Ajudar-se amb les famílies de paraules. En català:
La ç alterna sempre amb la c c → ç
La s alterna sempre amb les ss s → ss

Per fer servir aquest recurs cal conèixer almenys una paraula de la família.

Tornem a la paraula repà... Si coneixem repassar, sabem que va amb dues esses. Com que el dígraf ss només pot alternar amb la s, escriurem: repàs
Si hem d’escriure capa..., sabem que una paraula de la mateixa família és capacitat i que la c només pot alternar amb la ç, escriurem: capaç


b) Ens ajudarà, també, saber que les paraules femenines derivades, amb terminacions -ança i -ença van sempre amb ce trencada: esperança, temença, recança...

Alerta, però, amb paraules com pensa, defensa, recompensa..., que no van així perquè no són derivades de cap altra.

La s d’enfonsar té excepcionalment el so de la essa sonora.
La s de pensar té el so de la essa sorda.

c) Cal anar amb compte, perquè hi ha alguns mots que pronunciem malament: si té el so sonor, el pronunciem sord i a l’inrevés.

Mots que hem de pronunciar amb so sonor, com el de casa:

ximpanzé, medusa, entusiasme, Àsia, zoològic, nasal...
Atenció!, ximpanzé s’escriu amb z i per tant té el so de la essa sonora.
Atenció!, medusa s’escriu amb una sola s entre vocals i per tant té el so de la essa sonora.

Mots que hem de pronunciar amb so sord, com el de classe:

dissoldre, abscissa, etcètera, dissertar, Brussel·les, messies, discussió, velocitat, premissa...
Atenció!, Brussel·les s’escriu amb ss i per tant té el so de la essa sorda.
Atenció!, velocitat s’escriu amb c i per tant té el so de la essa sorda.

LA NARRATIVA DE MISTERI I POLICIAL

LA NARRATIVA DE MISTERI I POLICIAL

Els relats de misteri i policials omplen el lector d’intriga ja que són plens de secrets que s’aniran aclarint a mesura que avanci la lectura. 

Els elements que defineixen aquest subgènere narratiu són:

• Als protagonistes se'ls presenta un cas que han de resoldre. 
• Les dades disponibles, al principi, són escasses i han de treballar molt per anar desxifrant-lo.
• El protagonista es caracteritza per ser observador, pacient i fer raonaments lògics, qualitats molt útils per resoldre el cas.
• En la narrativa policial, cal trobar qui és el responsable del crim i com l’ha dut a terme.
• En la narrativa de misteri, no sempre es tracta d’un crim, però la intenció continua sent saber qui ha participat en el fet misteriós i com ha passat.
• Les situacions desconegudes presentades encomanen una incertesa constant al lector.
• Els perfils dels personatges de la novel·la policial acostumen a ser persones relacionades amb els cossos de seguretat o investigadors, agents forenses i, evidentment, criminals.
• La terminologia o vocabulari forma part del món del crim.
• Els fets no sempre se’ns narren en l’ordre com han passat.
• L’acció normalment es desenvolupa en un espai urbà.
• En aquest tipus de relats, normalment, hi ha un crim i la narració comença quan aquest crim ja ha passat. 

Els personatges encarregats de descobrir-lo van «viatjant» a través dels testimonis i les pistes cap al passat, cap a un temps previ a la mort per saber qui, com i per què s’ha comès el crim.

FET → REVISIONS DEL PASSAT → SOLUCIÓ