Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura. Mostrar tots els missatges

dissabte, 27 de maig del 2017

EL TEATRE

EL TEATRE

Després d’haver conegut algunes característiques del gènere narratiu arriba el torn del gènere dramàtic. 

Del teatre, el darrer gènere actual que ens falta per conèixer, en remarcarem la seva major particularitat: tot i que és un text escrit, es prefereix la interpretació que la lectura. No trobes curiós que, essent un text literari, el teatre estigui concebut per a ser representat i no per a ser llegit?



El teatre és un gènere molt antic i la seva divisió en obres còmiques i tràgiques també. Uns quants segles més tard, apareix el drama, un subgènere mixt. Així doncs, segons el seu contingut establim tres subcategories de les obres de teatre.


  • En la tragèdia s’hi tracten temes profunds i seriosos amb un desenllaç tràgic. Generalment, acaba amb una desgràcia com ara la mort del protagonista. El personatge protagonista acaba vivint un destí fatal perquè es veu arrossegat per una força que el controla, normalment un sentiment com ara l’amor, l’odi o la venjança. En tractar temes tan passionals i seriosos, el dramaturg acostuma a fer ús d’un registre culte de la llengua.
  • La comèdia es caracteritza per la quotidianitat dels successos que s’hi representen. Els seus personatges són propers i reals, el seu to és més lleuger i sovint es creen situacions còmiques que fan riure el públic. No obstant això, la comèdia és un subgènere que pretén denunciar o criticar conductes que viu la societat de la seva època, tot i que el to divertit o el llenguatge planer el fan més accessible al públic.
  • El drama combina elements dels dos subgèneres anteriors. Els personatges que hi apareixen són perfils de la vida real que han d’enfrontar-se a una situació molt complicada, tot i que en determinats moments pot semblar divertida. Malgrat tot, el final no sempre és desgraciat per als protagonistes, molts cops és incert. Si considerem el grau de comèdia i el grau de tragèdia que hi detectem podem diferenciar entre melodrama i tragicomèdia.

Tot i les diferències entre les subcategories totes comparteixen elements comuns, tant pel que fa al text escrit com a l’hora de representar-lo. Veiem quins són aquests elements.

1 El text teatral
És el text literari que escriu el dramaturg, que comparteix moltes semblances amb el text que fan servir els actors de cinema. Per això, usem guió com a sinònim de text teatral.Si algun cop has llegit una obra de teatre et deus haver adonat que conté dues tipologies de text:

  • Monòleg o diàleg: és el text que els actors reprodueixen a l’escenari i ho fan interpretant literalment (exactament) els diàlegs que ha escrit l’autor.
  • Les acotacions: guies per als actors i el director de l’obra que indiquen com han de representar el text i com ha de ser l’escenografia i el ves- tuari. Aquesta informació la veiem quan anem al teatre a veure la representació, però no l’escoltem.

Et deus haver adonat que l’estructura dels textos de la resta de gèneres literaris és molt important. Tot text teatral també està format per una estructura visible, tant en el text escrit com a sobre de l’escenari. Bàsicament està formada per actes, escenes i quadres.

  • L’acte és cadascuna de les parts del text dramàtic que està separada de les altres per un període de temps o un canvi en l’acció. La gran majoria d’obres de teatre solen tenir tres actes.
  • L’escena és una petita part de l’obra que manté els mateixos personatges a l’escenari. Quan un d’ells surt o n’entra un de nou, diem que és una escena nova.
  • El quadre és la part de l’acte que comparteix el mateix decorat, és a dir, l’acció de l’obra està passant al mateix espai de la ficció (un menjador, una aula d’escola, una cafeteria, una sala d’espera de la consulta d’un metge, una oficina...).

2 Agents que hi intervenen
El teatre és el gènere en què participen més agents en tota la cadena de creació i recepció, sempre que el vulguem veure representat i no sols llegir-ne les obres. Entre l’autor i el lector/espectador hi ha el director de l’obra i els actors, i amb menys importància els maquilladors, els encarregats de vestuari i els tècnics (de so, de llums...).
  • Els actors i les actrius es posen a la pell dels personatges que ha imaginat el dramaturg.
  • El dramaturg o la dramaturga és l’autor o autora de la peça. S’encarrega d’imaginar i escriure les situacions que hauran de viure uns personatges. No només escriu els diàlegs, sinó que també redacta les acotacions.
  • El director o la directora és qui porta a l’escenari el text que prèviament ha escrit l’autor. Destaquem les tasques de preparació del text amb els actors, de supervisió dels decorats i el vestuari mirant que s’ajustin al text... A vegades, fan petites adaptacions dels textos originals per tal que puguin agradar més al públic o perquè puguin estar més d’acord amb l’actualitat.
  • El públic està format per cadascun dels espectadors que assisteix a la representació del text dramàtic al teatre. Fixa’t que el teatre permet que el text escrit per l’autor entauli una conversa amb el públic. Els recitals de poesia i la lectura en veu alta també ho fan possible, però potser són més minoritaris i el text no ho exigeix tant. El gènere dramàtic ha nascut amb aquest objectiu.
3 Vestuari i escenografia
El teatre es considera una art escènica com ara el circ, és a dir, un espectacle que es desenvolupa en viu i en directe amb un públic espectador que s’ho mira. Per tant, no només és important allò que es diu sinó també allò que es veu. El vestuari i l’escenografia són essencials quan parlem d’espectacles.

diumenge, 7 de maig del 2017

LA NARRATIVA DE MISTERI I POLICIAL

LA NARRATIVA DE MISTERI I POLICIAL

Els relats de misteri i policials omplen el lector d’intriga ja que són plens de secrets que s’aniran aclarint a mesura que avanci la lectura. 

Els elements que defineixen aquest subgènere narratiu són:
  • Als protagonistes se'ls presenta un cas que han de resoldre. 
  • Les dades disponibles, al principi, són escasses i han de treballar molt per anar desxifrant-lo.
  • El protagonista es caracteritza per ser observador, pacient i fer raonaments lògics, qualitats molt útils per resoldre el cas.
  • En la narrativa policial, cal trobar qui és el responsable del crim i com l’ha dut a terme.
  • En la narrativa de misteri, no sempre es tracta d’un crim, però la intenció continua sent saber qui ha participat en el fet misteriós i com ha passat.
  • Les situacions desconegudes presentades encomanen una incertesa constant al lector.
  • Els perfils dels personatges de la novel·la policial acostumen a ser persones relacionades amb els cossos de seguretat o investigadors, agents forenses i, evidentment, criminals.
  • La terminologia o vocabulari forma part del món del crim.
  • Els fets no sempre se’ns narren en l’ordre com han passat.
  • L’acció normalment es desenvolupa en un espai urbà.
  • En aquest tipus de relats, normalment, hi ha un crim i la narració comença quan aquest crim ja ha passat. 


Els personatges encarregats de descobrir-lo van «viatjant» a través dels testimonis i les pistes cap al passat, cap a un temps previ a la mort per saber qui, com i per què s’ha comès el crim.


FET → REVISIONS DEL PASSAT → SOLUCIÓ 


divendres, 5 de maig del 2017

LA NARRATIVA DE VIVÈNCIES PERSONALS I D'AVENTURES

LA NARRATIVA DE VIVÈNCIES PERSONALS I D'AVENTURES

Els relats de vivències personals i d’aventures tracten els esdeveniments remarcables en la vida d’algú. Vegem-ne les característiques:

S’expliquen fets rellevants en la vida del protagonista (curiosos o extravagants, casualitats, que posen el protagonista entre la vida o mort...). 

Són situacions imprevistes, però també volgudes pels propis personatges que volen viure fets memorables.

El narrador acostuma a ser el protagonista principal. Es narra en primera persona amb visions i opinions subjectives sobre el fet viscut.

L’esforç del protagonista per superar els entrebancs provoca l’avançament del relat.

En els relats d’aventures, el protagonista acaba sent considerat un heroi.

Els temes són variats: viatge, superació d’una malaltia o situació compromesa, el retorn al lloc d’origen, lluita per sobreviure en un entorn difícil...

Presenta un argument que és versemblant o basat en fets reals viscuts per una persona.

Els temes i els escenaris solen ser més quotidians, sense necessitat de moure’s geogràficament.

En els relats d’aventures poden esdevenir-se fenòmens fantàstics o màgics. Sovint, l’argument transcorre en llocs exòtics, malgrat que sempre es vol mantenir la versemblança del que es narra.

La narrativa d’aventures suposa un viatge interior (un creixement personal) i exterior (moure’s d’un lloc a un altre, coneixent nous indrets), i s’ajusta a l’estructura següent:

SORTIDA → VIATGE → TORNADA 


El viatge (a vegades sense moviment geogràfic) i les peripècies viscudes mentre aquest dura transformen els personatges.


La màxima expressió de la narrativa de vivències personals és la biografia, en què s’explica els transcurs de tota una vida d’una persona. Si l’escriptor explica la seva pròpia experiència personal fem servir el concepte autobiografia.

diumenge, 2 d’abril del 2017

NARRATIVA FANTÀSTICA I DE CIÈNCIA-FICCIÓ

NARRATIVA FANTÀSTICA I DE CIÈNCIA-FICCIÓ

En la ficció literària de la narrativa fantàstica tot és possible. Les característiques principals de la fantasia són les següents:
  1. Succeeixen fets estranys i hi apareixen éssers sobrenaturals.
  2. L’argument pot mesclar realitat amb fantasia.
  3. Tot passa en espais encantats o en èpoques històriques on és senzill d’introduir-hi elements màgics, com ara l’època medieval. Fins i tot, l’autor, en alguns casos, crea tot un món de condicions especials i amb espais insòlits; molts cops es tracta d’un planeta nou.
L’origen de la fantasia és molt antic, ja que en els mites egipcis, grecs i romans la presència d’elements sobrenaturals i màgics era abundant. Més endavant, a l’època medieval, els cavallers i els reis de la literatura (pensa en la cort del rei Artús) havien de recórrer a la màgia per solucionar els conflictes amb què topaven.

I la ciència-ficció? Com pots observar aquesta etiqueta la conformen dues paraules: ciència i ficció. Per tant, la narrativa de ciència-ficció és la barreja de la ficció, de la no-realitat o allò inventat amb elements científics. Definim la ciència-ficció com el subgènere que agrupa aquells textos fantàstics l’acció de la qual se situa en un ambient futurista on la ciència juga o ha jugat un paper important. És a dir, la ciència substitueix la màgia. Això no significa que tots els arguments científics que es fan servir siguin científics a la realitat, però l’autor els presenta de tal manera que ho semblen. 

Per saber si el text que tenim a davant forma part de la narrativa fantàstica o de la narrativa de ciència-ficció ens podem fer aquesta pregunta: L’autor s’ha preguntat què passaria si..., o ha construït tot un món nou? 

Normalment, l’escriptor de ciència-ficció es pregunta què passaria si..., ja que parteix només d’un sol canvi (l’arribada dels extraterrestres, els humans ens podem clonar, tenim ordinadors tan potents que ens volen dominar...) i construeix la història sobre aquesta idea. En canvi, els autors de fantasia no fan servir aquest recurs de la hipòtesi.

NARRATIVA REALISTA

NARRATIVA REALISTA

Les narracions de caràcter realista, tal com indica el nom, ens fan arribar situacions i esdeveniments reals, o que ho podrien ser. Aquest tipus de textos literaris prenen com a models els fets que viuen la gran majoria de persones en el seu dia a dia, és a dir, quotidians. 

Això vol dir que els seus personatges són gent normal i corrent que es mou per uns llocs i espais coneguts pel públic lector de l’època

La meta de l’escriptor és intentar reproduir la realitat que l’envolta. 

Hi ha característiques que es van repetint en els textos que considerem realistes:

  • L’obra és un mirall de la realitat.
  • L’argument podria ser real des del principi fins al final. Hi ha, doncs, versemblança. Per tant, no hi apareix cap element fantàstic o sobrenatural.
  • Els personatges, amb la manera de parlar i d’actuar, reflecteixen la realitat social d’una època concreta.
  • La descripció té molt pes dins de la narració i acostuma a ser molt detallada i exacta.
  • Els temes són quotidians (polítics, socials, humans...).

Aquest subgènere va néixer el segle XIX a França de la mà de Stendhal, Flaubert o Balzac, els quals van crear un model que van seguir molts autors d’arreu. 

Per què era tan important acostar-se tant a la realitat, gairebé copiar-la? Podem trobar-ne dos motius:

  1. Per allunyar-se del món romàntic en què predominaven les explicacions màgiques i fantàstiques.
  2. Per continuar amb l’objectiu d’altres manifestacions humanes, com ara la mecànica, la medicina o la biologia. Durant el segle XIX es comença a conèixer bé el cos humà a partir de l’observació directa dels òrgans i dels teixits, i també en aquest moment Darwin escriu la seva obra sobre l’evolució humana, L’origen de les espècies. La finalitat de tots ells, igual que la literatura realista, és descobrir i ensenyar com és i com funciona la realitat (el cos, l’espai, la societat...) que ens envolta.


dissabte, 18 de febrer del 2017

LA NARRACIÓ

LA NARRACIÓ

Segur que t’has fixat que quan expliquem una successió de fets que ens passen o vivim, normalment, ho fem seguint un ordre cronològic (per ordre com han passat els fets). 
La narració, que com ja saps intenta imitar la manera com ens expressem, ens permet fer-ho. Ara bé, en literatura no sempre expliquem els esdeveniments amb l’ordre que han passat ja que, a vegades, per mantenir la curiositat del lector, hem d’alterar-ne l'ordre, és a dir, anar endavant i enrere en el temps. Tots els textos narratius comparteixen un seguit d’elements que analitzarem a continuació.

TEMA: 
Els personatges de les narracions s’han d’enfrontar a situacions diferents i reaccionen d’una manera particular. Segons com siguin o en quin àmbit ocorrin podem dir quin tema o temes predominen en la història. En general, cada narració té un tema principal i, en alguns casos, en diferenciem d'altres de menys importants. Per tant, quan ens pregunten sobre el tema d’un conte o d’una novel·la hauríem de poder respondre amb una paraula o idea: amor, guerra, viatge vital, felicitat...


ARGUMENT:
Hi ha moltes narracions amb l’amor com a tema principal. L’argument està relacionat amb el tema, i són les situacions concretes dins de la trama que els personatges han d’enfrontar en un lloc i en un moment concret, amb uns condicionants determinats. Hi ha moltes narracions amb l’amor com a tema principal, però cada escriptor té llibertat per imaginar qualsevol argument. Cada personatge està dotat d’una personalitat concreta, i totes les situacions i reaccions són possibles.  

L’argument presenta una estructura que ens permet anar entrant a poc a poc en la vida dels personatges, veure quins són els problemes que se’ls presenten i com hi posen remei. L’esquema és el següent:



NARRADOR:
Moltes narracions se situen en un temps extern o històric llunyà, com ara les civilitzacions de l’antiguitat. El narrador és la veu que ens guia per mitjà de l’argument de la narració, quan els personatges no parlen. Aquest pot ser, o no, un personatge que apareix en el relat.



ESPAI I TEMPS:
Tota acció narrativa se situa en un indret i en un moment determinat. No obstant això, si afinem més ens adonarem que no només podem parlar del temps (temps extern o històric) en què passen els esdeveniments sinó també del temps que passa des del començament de la història narrada fins al seu final (temps intern o narratiu). Pel que fa a l’espai, podem fixar-nos en la localització geogràfica i també en els espais concrets on viuen, treballen o passen el seu temps els personatges.

PERSONATGES:
Els personatges són els actors que viuen els moments que l’autor ha imaginat i escrit.



dissabte, 21 de gener del 2017

CONTE i NOVEL.LA

EL CONTE i LA NOVEL.LA


EL CONTE


El conte és una narració breu i la trama gira al voltant d’una sola situació principal. 
Es caracteritza per una força expressiva intensa, ja que en poc espai ha de concentrar tota la història. 

A diferència de la rondalla o de la llegenda, darrere del conte hi ha un autor que l’ha pensat i l’ha redactat. 

Tots els contes tenen un plantejament, un nus i el desenllaç, o, el que és el mateix, una presentació dels personatges, el problema que han de resoldre i el final, quan tot se soluciona. 

La màxima expressió d’aquesta brevetat la trobem en els microcontes, que expliquen una història amb només dues o tres línies.



LA NOVEL.LA

El gènere narratiu és l’evolució del poema èpic, que escrit en vers ens explicava les vivències d’un heroi. més endavant, a l’edat mitjana, es parlava de romanç, que narra les peripècies d’un cavaller i, sovint, també combinava el vers amb la prosa.

La novel·la, tal com la coneixem ara, fa uns cinc-cents anys que existeix.

Una de les de les primeres novel·les modernes i, també, de les més reconegudes és El Quixot, de Miguel de Cervantes

Aquestes modificacions que s’han anat introduint de mica en mica fan que definim la novel·la com una narració llarga i complexa, situada en un espai i en un temps determinats, on apareixen uns personatges que viuen un seguit de circumstàncies i situacions

Entre els personatges distingim el paper del protagonista que, acompanyat d’altres personatges, com ara l’antagonista, s’ha d’enfrontar a una situació principal i a d’altres de secundàries. 

Els personatges tenen temps d’evolucionar i créixer al llarg de la novel·la, és a dir, els personatges són rodons

L’estructura és la mateixa que la del conte (plantejament – nus – desenllaç), però és força habitual que les novel·les es divideixin en capítols ja que la seva extensió és major que la del conte.


QUADRE COMPARATIU: CONTE - NOVEL.LA



dissabte, 19 de novembre del 2016

ELS GÈNERES LITERARIS

ELS GÈNERES LITERARIS


GÈNERES CLÀSSICS

Anomenem gèneres clàssics aquells que es conreaven a l’època antiga,és a dir, en temps de grecs i romans.
  • L’èpica la conformen els relats escrits en vers que narren fets heroics. Aquells textos que combinen fets reals amb històries mitològiques de personatges heroics s’anomenen epopeies. 
  • La lírica es caracteritza pel predomini dels elements subjectius i emotius, deixant de banda els fets de caire realista. Normalment eren peces preparades per ser recitades i acompanyades per instruments musicals.
  • En el drama ens trobem amb uns personatges que representen davant d’un públic la història que l’autor ha escrit prèviament.

GÈNERES MODERNS

Les innovacions, tant en forma com en contingut que es van anar aplicant de manera progressiva en cadascun del gèneres clàssics, han donat lloc als gèneres moderns.

POESIA: 
Posa el focus en les emocions i subjectivitat de l’autor (punt de vista íntim).
Té una musicalitat (ritme i rima) i disposició gens habitual dels versos.
Les figures retòriques accentuen la musicalitat i en perfilen el contingut.
Considerant el contingut podem trobar composicions sobre l’amor, la mort (elegia), la vida al camp (ègloga)...
Presenta una gran varietat d’estructures i rimes que es combinen: quintet, sonet, rima consonant, rima assonant...

NARRATIVA:

Explicació en prosa d’una successió de fets (reals o ficticis).
Els personatges es troben situats en un temps i espai determinat.
El narrador ens guia per la història, que segueix l’estructura introducció-nus-desenllaç.
Mostra una gran varietat de formes i temàtica: novel·la, rondalla, conte, llegenda...

TEATRE:

És una representació dialogada d’una acció.
Els actors, damunt d’un escenari, es posen a la pell dels personatges.
No hi ha lectors, sinó espectadors. L’obra es divideix en actes i escenes. 
Hi apareixen les acotacions (indicacions en el text escrit que no es representen en escena). 
Distingim entre comèdia, tragèdia o drama.

dimecres, 19 d’octubre del 2016

LITERATURA

LITERATURA

  • Literatura és l’art d’escriure i de llegir. com el mot llatí literatura, que vol dir ‘escriptura’, es considerava literatura tot allò que era escrit en contraposició al que era oral. en un primer moment, la literatura buscava informar i ensenyar, però més endavant es va decantar cap a una finalitat estètica o d’entreteniment. En l’actualitat, diferenciem, doncs, els textos amb intenció artística dels textos informatius o d’altre tipus.



  • Narrativa: Textos normalment escrits en prosa en què un narrador fa que uns personatges desenvolupin unes accions. Normalment es narra en tercera persona o en primera i amb el temps verbal en passat. La rondalla, el conte i la novel·la en són les formes més característiques.

  • Poesia: Textos normalment escrits en vers i en temps present, fet que els fan més intimistes. Mostren pensaments i reflexions privades de l’autor. Es presenta en forma de poema culte, popular i experimental.

  • Teatre:  Textos dialogats escrits per ser representats per un o uns personatges en un escenari. El narrador desapareix per donar pas als personatges, els quals acostumen a parlar en present. En destaquen la comèdia, el drama i la tragèdia.