LES GRAFIES B/V i G/J

LES GRAFIES B/V i G/J

Ortografia de la b/v

Escriurem b 

a. Davant de l i de r.

bleda,amable,blau,emblanquinar,breu,arbre,britànic,embrutar 

b. Si en algun mot de la mateixa família de la paraula trobem la lletra p en el lloc que genera el dubte.
Per exemple, volem escriure el mot llo...era (cau dels llops) i no sabem si s’escriu amb be alta o ve baixa.Com que a la família de paraules hi ha el mot llop que té una p en el lloc on es presenta el dubte, hem d’escriure llobera. 

Podríem aplicar el mateix sistema en els casos següents:
cap → cabre
sap → saber
rep → rebre 

c. Darrere de m.

embenarombra,rambla,ambient


Escriurem v 

a. Darrere de n.

envàs, invers, enviar, canvi 

Excepte: tramvia, circumval·lació, triumvir... 


b. Si en algun mot de la mateixa família de la paraula trobem la lletra u en el lloc on dubtem:
Volem escriure mo...iment Com que a la família de la paraula hi trobem el mot mou, que té una u en la síl·laba dubtosa, és ben clar que hem, per tant, d’escriure moviment.

En aquests altres casos faríem el mateix:
beure → bevíem
neu → nevar
nou → nova

c. En les terminacions del pretèrit imperfet d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació (verbs acabats en -ar).
pensar → pensava, pensaves, pensava, pensàvem, pensàveu, pensaven 



Ortografia g/j

Fixem-nos en aquests mots:

• jan
• germinar
• gibrell
• joc
• juny

Tots comparteixen el mateix so inicial, però la seva grafia no és única: g i j.

a. Escrivim j davant de a, o, u.
jaqueta
rajolí
ajut

b. Escrivim g davant de e, i.
àngel
agitació
gimnàstica 

Excepcions:
Paraules que contenen -jecc-, -ject-. 
projecció, injectar, objecte...
En el verb jeure. 
jeu, jeien, jeus, jauré...
En alguns noms propis d’origen hebreu. 
Jeroni, Jehovà, Jeremies, Jesús...
En altres mots: 
jerarquia, jeroglífic, majestat, jersei...

Aquestes normes valen també per als dígrafs -tj, -tg, -dj.
platja
platges
adjectiu

LA ESSA SORDA I LA ESSA SONORA

LA ESSA SORDA I LA ESSA SONORA

Una consonant sorda és aquella en què les cordes vocals no vibren i una consonant sonora és aquella en la qual sí que vibren. Posem-ne exemples:

Pots comprovar-ho fàcilment posant els dits polze i índex al costat de la nou del coll. Si, per exemple, articules rosa sentiràs una petita vibració a la punta dels dits. Si articules rossa, no la sentiràs. Observa aquest quadre:

Com acabem de veure, hi ha moltes paraules amb so de essa sorda en què no podem raonar quina grafia els correspon (c, ç, s o ss):

• repà... capa... rapa... for...a

Ens poden ser útils els recursos següents:

a)  Ajudar-se amb les famílies de paraules. En català:
La ç alterna sempre amb la c c → ç
La s alterna sempre amb les ss s → ss

Per fer servir aquest recurs cal conèixer almenys una paraula de la família.

Tornem a la paraula repà... Si coneixem repassar, sabem que va amb dues esses. Com que el dígraf ss només pot alternar amb la s, escriurem: repàs
Si hem d’escriure capa..., sabem que una paraula de la mateixa família és capacitat i que la c només pot alternar amb la ç, escriurem: capaç


b) Ens ajudarà, també, saber que les paraules femenines derivades, amb terminacions -ança i -ença van sempre amb ce trencada: esperança, temença, recança...

Alerta, però, amb paraules com pensa, defensa, recompensa..., que no van així perquè no són derivades de cap altra.

La s d’enfonsar té excepcionalment el so de la essa sonora.
La s de pensar té el so de la essa sorda.

c) Cal anar amb compte, perquè hi ha alguns mots que pronunciem malament: si té el so sonor, el pronunciem sord i a l’inrevés.

Mots que hem de pronunciar amb so sonor, com el de casa:

ximpanzé, medusa, entusiasme, Àsia, zoològic, nasal...
Atenció!, ximpanzé s’escriu amb z i per tant té el so de la essa sonora.
Atenció!, medusa s’escriu amb una sola s entre vocals i per tant té el so de la essa sonora.

Mots que hem de pronunciar amb so sord, com el de classe:

dissoldre, abscissa, etcètera, dissertar, Brussel·les, messies, discussió, velocitat, premissa...
Atenció!, Brussel·les s’escriu amb ss i per tant té el so de la essa sorda.
Atenció!, velocitat s’escriu amb c i per tant té el so de la essa sorda.

LES VOCALS ÀTONES: VOCAL NEUTRA O/U

LES VOCALS ÀTONES: VOCAL NEUTRA O/U

En català identifiquem, vuit sons que corresponen a les cinc vocals.

A algunes vocals els correspon més d’un so diferent, la qual cosa complica força l’ortografia. 

La vocal neutra

La vocal neutra és un so que no és ni el de la a ni el de la e. Podríem dir que és entremig. 

El problema ortogràfic que se’ns planteja és el següent: com hem de representar gràficament la vocal neutra, amb una e o amb una a? Les normes que ens ajudaran a escriure de manera correcta són les següents:

Noms i adjectius

a. La norma general és que els noms masculins acabin en -e i els femenins, en -a.

• home pobre
• dona pobra
• maleta grossa 

Ens adonem de seguida que aquesta norma no és tan general, perquè té moltes excepcions:

• Noms masculins acabats en -a: dia, indígena, nòmada, ioga, mapa, papa... 
• Noms femenins acabats en -e: febre, imatge, mare, torre, classe, frase, llebre...

b. Els plurals dels mots que acaben en vocal neutra s’escriuen amb -es:

• el jove - els joves
• el cove - els coves
• la mare - les mares
• la cova - les coves

Aquesta norma, de vegades, implica haver de fer canvis en alguns mots:

• la plaça - les places (perquè la ç no pot anar davant de e)
• la coca - les coques
• l’arruga - les arrugues
• la platja - les platges (perquè normalment davant de e no pot anar-hi j)
• l’aigua - les aigües
• la Pasqua - les Pasqües

c. En les terminacions verbals, si el so de vocal neutra és l’últim escriurem -a, i si és el penúltim escriurem -e.

• canta - cantes
• parlava - parlaven

Excepte els infinitius dels verbs de la segona conjugació acabats en -re (moure, coure, entendre...) i quatre formes verbals obre, omple, corre i vine.

d. Una forma útil per saber si enmig de paraula hi va una e o una a quan el so és el de vocal neutra consisteix a trobar un mot de la mateixa família que tingui l’accent en la síl·laba que ens fa dubtar. 

Posem per cas que volem escriure la paraula port...rem i no sabem si hi hem de posar e o a. Com que en la mateixa família hi ha el mot portar (l'infinitiu d'aquest verb de la primera conjugació) que té la síl·laba tònica allà on dubtem i veiem que sona clarament a, doncs escriurem: portarem. 

Volem escriure p...uet. Com que ve de peu i sona clarament la e, escriurem peuet. Si ens referíssim a un nen que es diu Pau i li diuen Pauet, ho escriuríem amb a. 

És important fer notar que no pas en totes les zones on es parla català es pronuncia la vocal neutra. A la part central i oriental del domini lingüístic (barceloní, tarragoní, balear...) existeix la vocal neutra; en canvi, a la part occidental (tortosí, valencià, ribagorçà...) la e i la a es diferencien sempre encara que apareguin en una síl·laba àtona.

Els sons vocàlics o/u

La o del verb volar es pronuncia u en català oriental.
Acabem de veure que la a o la e poden sonar vocal neutra si es troben en una síl·laba que no és tònica. 
Una qüestió semblant és el que li passa a la o, que de vegades sona u.

• córrer - correrem 
• porta - portaré 
• Olot - olotina

La o quan es troba en una síl·laba àtona sona u:

• correrem
• portaré
• olotina

Quan una sola grafia (o) es correspon amb dos sons ([o], [u]) de seguida se’ns presenten problemes ortogràfics: quan sona u dubtem si hem d'escriure la lletra o o la lletra u. 

Intentem solucionar aquests dubtes:

a. Una estratègia possible és, com en la vocal neutra, trobar un mot de la mateixa família en què la síl·laba on tenim el dubte sigui tònica. 

Si volem escriure p...rtalada, busquem un mot de la mateixa família: porta. Veiem ben clarament que es tracta d’una o. Per tant, escriurem portalada. 

En els verbs encara és més fàcil de trobar: v...laré. Busquem un mot de la família: ell vola. Escriurem, doncs, volaré. Hi ha cinc verbs, però, que no compleixen aquesta norma: cosir, sortir, collir, tossir i escopir.

• Jo surto, però jo sortiré.

b. La majoria d’adjectius i noms en singular acaben en -o:

• maco
• flonjo
• fondo
• carro
• moto
• lloro

Els que s’escriuen amb -u és perquè acaben en diftong -eu, -ou:

• ateu
• peu
• pou
• renou

c. Els mots acabats en -s, -ç, -tx, -x, -ix, -sc, -st, -xt i -ig fan el plural en -os:

• cos → cossos
• reflex → reflexos
• roig → rojos
• traç → traços
• baix → baixos
• gest → gestos
• despatx → despatxos
• bosc → boscos
• mixt → mixtos

d. Els mots acabats en -us solen ser invariables: focus, tipus, cactus...

APOSTROFACIÓ

APOSTROFACIÓ

L’apòstrof (‘) és un signe ortogràfic que serveix per indicar que hem suprimit una lletra.
Fixa’t en aquesta frase:

L’autor de l’auca és també l’escriptor dels contes.

Refem els mots apostrofats. La frase quedaria així:

El+autor de la+auca és també el+escriptor dels contes.

Nosaltres, però, no parlem pas així i per adequar l’escriptura a la parla el que fem és apostrofar. Si canviéssim els substantius per uns altres que no comencin per vocal, veuríem que no necessitem l’apòstrof:

El creador del còmic és també el guionista de la pel·lícula.

L’apostrofació d’aquest tipus s’aplica als articles el, la, en, na, i a la preposició de.

a. Apostrofem l’article el quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:

• l’estiu
• l’home
• l’accident

b. Apostrofem l’article la quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:

• l’auca
• l’hòstia
• l’emoció

NO s’apostrofa quan la paraula següent comença per i, u, hi, hu que no siguin síl·laba tònica:

• la universitat 
• la humitat la intel·ligència 

Però, en canvi:

• l’Índia 
• l’illa
• l’humus

S’exceptuen:

• la una 
• la ira 
• la hiena 
• de ioga 
• la iaia 
• el iogurt 

c. Apostrofem la preposició de quan la paraula que la segueix comença per vocal o per hac:

• signes d’unió
• unitat d’acció
• pantalons d’home

d. Els articles personals en i na, poc utilitzats actualment, s’apostrofen quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:

• n’Olívia
• n’Antoni
• n’Helena

LA DIÈRESI

LA DIÈRESI

La dièresi ( ¨ ) és un signe gràfic que posem damunt de la i o la u en alguns casos determinats:

• reüll
• aigües
• Suïssa
• terraqüi
• ...

En català la dièresi s’utilitza en dues situacions diferents:

A. Quan cal pronunciar la u en els grups qüe, qüi, güe, güi.

• qüestió
• aqüífer
• aigüera
• pingüí

És la situació de dièresi més fàcil; no presenta cap complicació, ni cal decidir entre diverses opcions, ni hi ha excepcions. Els grups gua, guo, qua, quo, però, no en porten mai, de dièresi.

B. Quan cal desfer un diftong que conté una i o una u que no es poden accentuar. La paraula veïna conté el diftong ei. L’hauríem de pronunciar en una sola síl·laba, vei-na però en realitat diem ve-i-na amb la i com a síllaba tònica i, per tant, sense formar diftong. Si no hi poséssim cap signe, la paraula escrita ens portaria a llegir el diftong ei amb un sol cop de veu i no es correspondria amb la realitat de la parla. Segons el que acabem d’explicar hi hauria moltes paraules que durien dièresi. Per tal de simplificar l’escriptura i l’ortografia s’ha acordat estalviar-la en alguns casos concrets:

a. En les paraules en què la i i la u duen accent gràfic. Aquest fet fa que ens trobem de vegades que mots de la mateixa família s’escriguin de manera diferent:

b. En els mots compostos amb els prefixos anti- , re- , co- , auto-, contra-... que darrere seu portin una i o una u:
Antiinflamatori, reunió, coincidència, autoinducció, contraindicació.

c. En els mots amb terminació llatina -us, -um:
Màrius, Pius, harmònium.

d. En els mots acabats en els sufixos -isme, -ista:
Egoisme, europeista.

e. En l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en vocal + ir: 
Infinitiu: agrair, posseir, conduir... 
Gerundi: agraint, posseint, conduint... 
Futur: agrairé, posseiré, conduiré... 
Condicional: agrairia, posseiria, conduiria... 
Però en canvi:
Pretèrit imperfet d’indicatiu: agraïa, posseïa, conduïa. 
Participi: agraït, agraïda, agraïts, agraïdes; posseït, posseïda, posseïts, posseïdes; conduït, conduïda, conduïts, conduïdes...

L'ACCENT DIACRÍTIC

L'ACCENT DIACRÍTIC

Els mots monosíl·labs en general no s’accentuen. 
Però n’hi ha alguns que sí que s’accentuen per diferenciar-se d’altres que s’escriuen igual:

• més/mes (adverbi de quantitat / període de 30 dies) 

               Més val que m’accentuïs si no vols quedar malament.
               No hi cap mes de l’any que porti accent, ni la paraula mes. 

• nét/net (fill del fill / sense brutícia)

                L'Accent del nét és com el bastó de l’avi.
                Està tan net que han netejat l’accent i tot.

Pot ocórrer el mateix amb alguns mots bisíl·labs:

• dóna/dona (del verb donar, persona de sexe femení)

                Dóna’m un accent que me l’emporto posat.
                Dona gran sense bastonet, bona salut i cap ben dret. 

Aquest accent s’anomena accent diacrític i serveix per diferenciar, per distingir dos mots amb la mateixa grafia o amb pronúncia igual o molt semblant. 

Taula d'accents diacritics:

NORMES D'ACCENTUACIÓ

NORMES D'ACCENTUACIÓ

Segons on es trobi la síl·laba tònica distingim les paraules:

AGUDES

• La darrera síl·laba es la tònica.
• S'accentuen quan acaben en vocal, vocal+S o EN, IN.

PLANES

• La penúltima síl·laba es la tònica.
• S'accentuen quan no acaben en vocal, vocal+S o EN, IN.

ESDRÚIXOLES

• La antepenúltima síl·laba es la tònica.
• S'accentuen TOTES.