dissabte, 18 de febrer del 2017

LA NARRACIÓ

LA NARRACIÓ

Segur que t’has fixat que quan expliquem una successió de fets que ens passen o vivim, normalment, ho fem seguint un ordre cronològic (per ordre com han passat els fets). 
La narració, que com ja saps intenta imitar la manera com ens expressem, ens permet fer-ho. Ara bé, en literatura no sempre expliquem els esdeveniments amb l’ordre que han passat ja que, a vegades, per mantenir la curiositat del lector, hem d’alterar-ne l'ordre, és a dir, anar endavant i enrere en el temps. Tots els textos narratius comparteixen un seguit d’elements que analitzarem a continuació.

TEMA: 
Els personatges de les narracions s’han d’enfrontar a situacions diferents i reaccionen d’una manera particular. Segons com siguin o en quin àmbit ocorrin podem dir quin tema o temes predominen en la història. En general, cada narració té un tema principal i, en alguns casos, en diferenciem d'altres de menys importants. Per tant, quan ens pregunten sobre el tema d’un conte o d’una novel·la hauríem de poder respondre amb una paraula o idea: amor, guerra, viatge vital, felicitat...


ARGUMENT:
Hi ha moltes narracions amb l’amor com a tema principal. L’argument està relacionat amb el tema, i són les situacions concretes dins de la trama que els personatges han d’enfrontar en un lloc i en un moment concret, amb uns condicionants determinats. Hi ha moltes narracions amb l’amor com a tema principal, però cada escriptor té llibertat per imaginar qualsevol argument. Cada personatge està dotat d’una personalitat concreta, i totes les situacions i reaccions són possibles.  

L’argument presenta una estructura que ens permet anar entrant a poc a poc en la vida dels personatges, veure quins són els problemes que se’ls presenten i com hi posen remei. L’esquema és el següent:



NARRADOR:
Moltes narracions se situen en un temps extern o històric llunyà, com ara les civilitzacions de l’antiguitat. El narrador és la veu que ens guia per mitjà de l’argument de la narració, quan els personatges no parlen. Aquest pot ser, o no, un personatge que apareix en el relat.



ESPAI I TEMPS:
Tota acció narrativa se situa en un indret i en un moment determinat. No obstant això, si afinem més ens adonarem que no només podem parlar del temps (temps extern o històric) en què passen els esdeveniments sinó també del temps que passa des del començament de la història narrada fins al seu final (temps intern o narratiu). Pel que fa a l’espai, podem fixar-nos en la localització geogràfica i també en els espais concrets on viuen, treballen o passen el seu temps els personatges.

PERSONATGES:
Els personatges són els actors que viuen els moments que l’autor ha imaginat i escrit.



diumenge, 5 de febrer del 2017

ELS DETERMINANTS

ELS DETERMINANTS

Els determinant son una categoria gramatical que acompanya al nom, hi concreta el seu significat i concorda amb ell en gènere i nombre.

Distingim els següents tipus de deteminants:
  • l'Article
  • Els Demostratius
  • Els Possessius
  • Els Numerals
  • Els Quantitatius
  • Els Indefinits

L'ARTICLE

L’article determinat expressa que el nom al qual acompanya és algú o alguna cosa coneguda. Sempre se situa davant del nom.

Les formes del article determinat son:



ELS DEMOSTRATIUS

Els demostratius assenyalen la proximitat o la llunyania entre el parlant i el nom que determinen.


Les formes bàsiques dels demostratius son:



ELS POSSESSIUS

Els possessius indiquen una relació de pertinença o de parentiu del nom que acompanyen respecte a una persona.

Distingim entre possessius TÒNICS i possessius ÀTONS.

Els possessius tònics son:




Els possessius àtons son:



ELS NUMERALS

Els numerals indiquen una quantitat d’una manera molt precisa. En distingim diferents tipus:

  • Cardinals
  • Ordinals
  • Partitius
  • Múltiples
  • Col·lectius

ELS CARDINALS: Indiquen una quantitat exacta:
Zero, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, deu, onze... 
Vint-i-quatre, vint-i-cinc, vint-i-sis... 
Noranta-vuit, noranta-nou, cent.. 
Mil, dos mil, un milió, un bilió,..

ELS ORDINALS: Indiquen ordre. Presenten flexió de gènere i nombre.
Primer/primera, cinquè/cinquena, dotzè/dotzena, seixantè/seixantena... 
Primers/primeres, cinquens/cinquenes, dotzens/dotzenes, seixantens/seixantenes... 

Es poden abreviar: 

En singular >>> Afegim última lletra de la paraula a la xifra: 
primera → 1a
tercer → 3r
sisè → 6è

En plural >>> Afegim les dues últimes lletres de la paraula a la xifra:
primeres → 1es
tercers → 3rs
sisens → 6ns

ELS PARTITIUS: Indiquen una part del total. Presenten flexió de gènere i coincideixen en moltes formes amb els ordinals:
Mig/mitja, terç/tercera, quart/a, cinquè/ena, dècim/a, centèsim/a, mil·lèsim/a... 

ELS MULTIPLES: Indiquen la quantitat de vegades que es repeteix una cosa. 
Doble, triple, quàdruple, quíntuple, sèxtuple, sèptuple, òctuple, nònuple, dècuple, cèntuple... 

ELS COL.LECTIUS: són noms en singular que indiquen diverses quantitats.
Parell, dotzena, vintena, centenar... 


ELS QUANTITATIUS

Els quantitatius indiquen una quantitat d’una manera aproximada. Per exemple: molta gana, uns quants anys, força espavilat... 

Les formes dels quantitatius són les següents:







ELS INDEFINITS

Els indefinits determinen la quantitat d’una forma molt imprecisa. Per exemple: un dia, unes sabates, alguna vegada, qualsevol moment... 

Les formes dels indefinits les classifiquem en:




divendres, 27 de gener del 2017

SINONÍMIA i ANTONÍMIA

SINONÍMIA i ANTONÍMIA

La sinonímia es la relació entre dues paraules que tenen un significat igual o similar. 
Diem que dues paraules amb relació de sinonímia son sinònimes.

Exemples:

* Vas i Got
* Menjar i Aliment
* Content i Alegre
* Dur i Portar
* Cara i Rostre
* etc...

L'antonímia es la relació entre dues paraules que tenen significat contrari o oposat. Diem que dues paraules amb relació d'antonímia son antònims.

Exemples:

* Bo i Dolent
* Adalt i Abaix
* Buit i Ple
* Llarg i Curt
* Ràpid i Lent
* etc...

diumenge, 22 de gener del 2017

L'ACCENT DIACRÍTIC

L'ACCENT DIACRÍTIC

Els mots monosíl·labs en general no s’accentuen. 
Però n’hi ha alguns que sí que s’accentuen per diferenciar-se d’altres que s’escriuen igual:

  • més/mes (adverbi de quantitat / període de 30 dies) 
               Més val que m’accentuïs si no vols quedar malament.
               No hi cap mes de l’any que porti accent, ni la paraula mes. 
  • nét/net (fill del fill / sense brutícia)
                L'Accent del nét és com el bastó de l’avi.
                Està tan net que han netejat l’accent i tot.


Pot ocórrer el mateix amb alguns mots bisíl·labs:

  • dóna/dona (del verb donar, persona de sexe femení)

                Dóna’m un accent que me l’emporto posat.
                Dona gran sense bastonet, bona salut i cap ben dret. 

Aquest accent s’anomena accent diacrític i serveix per diferenciar, per distingir dos mots amb la mateixa grafia o amb pronúncia igual o molt semblant. 

Taula d'accents diacritics:



dissabte, 21 de gener del 2017

CONTE i NOVEL.LA

EL CONTE i LA NOVEL.LA


EL CONTE


El conte és una narració breu i la trama gira al voltant d’una sola situació principal. 
Es caracteritza per una força expressiva intensa, ja que en poc espai ha de concentrar tota la història. 

A diferència de la rondalla o de la llegenda, darrere del conte hi ha un autor que l’ha pensat i l’ha redactat. 

Tots els contes tenen un plantejament, un nus i el desenllaç, o, el que és el mateix, una presentació dels personatges, el problema que han de resoldre i el final, quan tot se soluciona. 

La màxima expressió d’aquesta brevetat la trobem en els microcontes, que expliquen una història amb només dues o tres línies.



LA NOVEL.LA

El gènere narratiu és l’evolució del poema èpic, que escrit en vers ens explicava les vivències d’un heroi. més endavant, a l’edat mitjana, es parlava de romanç, que narra les peripècies d’un cavaller i, sovint, també combinava el vers amb la prosa.

La novel·la, tal com la coneixem ara, fa uns cinc-cents anys que existeix.

Una de les de les primeres novel·les modernes i, també, de les més reconegudes és El Quixot, de Miguel de Cervantes

Aquestes modificacions que s’han anat introduint de mica en mica fan que definim la novel·la com una narració llarga i complexa, situada en un espai i en un temps determinats, on apareixen uns personatges que viuen un seguit de circumstàncies i situacions

Entre els personatges distingim el paper del protagonista que, acompanyat d’altres personatges, com ara l’antagonista, s’ha d’enfrontar a una situació principal i a d’altres de secundàries. 

Els personatges tenen temps d’evolucionar i créixer al llarg de la novel·la, és a dir, els personatges són rodons

L’estructura és la mateixa que la del conte (plantejament – nus – desenllaç), però és força habitual que les novel·les es divideixin en capítols ja que la seva extensió és major que la del conte.


QUADRE COMPARATIU: CONTE - NOVEL.LA



dilluns, 9 de gener del 2017

POLISÈMIA

POLISÈMIA

Hi ha paraules que tenen mes d'un significat. Son les paraules POLISÈMIQUES.

La paraula BANC es un exemple. Pot significar:

  • Seient llarg i estret, generalment de fusta, amb respatller o sense, on caben algunes persones: Al parc hi ha un banc sota cada arbre.
  • Entitat financera que guarda diners i els deixa als seus clients: Aquest matí aniré al banc a treure els diners per al regal.
  • Grup de molts peixos de la mateixa classe que van junts: Mentre ens banyàvem vam veure un banc de sardines


Entre els diferents significats del mot hi ha una relació de semblança o analogia i tots ells tenen un origen etimològic comú.

Per això quan busquem una paraula polisèmica al diccionari, apareixen en una sola entrada els diferents significats de la paraula.

En el diccionari el mot COLL mostra els significats següents:


  1. Part, generalment estreta, del cos de molts animals que uneix el cap amb el tronc. 
  2. Part d’un vestit pròxima al coll o que el volta. coll dret, fluix. coll rodó. 
  3. Part d’un objecte que per la forma, la situació o l’ús recorda el coll d’un animal. el coll d’una ampolla. 
  4. Gola. Tenir mal de coll, el coll sec. Escurar-se el coll. 


Cadascuna d’aquestes definicions és una accepció de la paraula coll i el diccionari les recull dins de la mateixa entrada, però introduïdes per un número o un símbol diferent. 

La majoria de paraules polisèmiques provenen del lèxic més quotidià i conegut. Per això no és gens estrany que molts d’aquests mots facin referència a les parts del cos (boca, cap, llengua...) o a objectes que fem servir en el nostre dia a dia (taula, caixa, clau...).


dimarts, 3 de gener del 2017

NORMES D'ACCENTUACIÓ

NORMES D'ACCENTUACIÓ

Segons on es trobi la síl·laba tònica distingim les paraules:

AGUDES
  • La darrera síl·laba es la tònica.
  • S'accentuen quan acaben en vocal, vocal+S o EN, IN.
PLANES
  • La penúltima síl·laba es la tònica.
  • S'accentuen quan no acaben en vocal, vocal+S o EN, IN.
ESDRÚIXOLES
  • La antepenúltima síl·laba es la tònica.
  • S'accentuen TOTES.