Les narracions de caràcter realista, tal com indica el nom, ens fan arribar situacions i esdeveniments reals, o que ho podrien ser. Aquest tipus de textos literaris prenen com a models els fets que viuen la gran majoria de persones en el seu dia a dia, és a dir, quotidians.
Això vol dir que els seus personatges són gent normal i corrent que es mou per uns llocs i espais coneguts pel públic lector de l’època.
La meta de l’escriptor és intentar reproduir la realitat que l’envolta.
Hi ha característiques que es van repetint en els textos que considerem realistes:
- L’obra és un mirall de la realitat.
- L’argument podria ser real des del principi fins al final. Hi ha, doncs, versemblança. Per tant, no hi apareix cap element fantàstic o sobrenatural.
- Els personatges, amb la manera de parlar i d’actuar, reflecteixen la realitat social d’una època concreta.
- La descripció té molt pes dins de la narració i acostuma a ser molt detallada i exacta.
- Els temes són quotidians (polítics, socials, humans...).
Aquest subgènere va néixer el segle XIX a França de la mà de Stendhal, Flaubert o Balzac, els quals van crear un model que van seguir molts autors d’arreu.
Per què era tan important acostar-se tant a la realitat, gairebé copiar-la? Podem trobar-ne dos motius:
- Per allunyar-se del món romàntic en què predominaven les explicacions màgiques i fantàstiques.
- Per continuar amb l’objectiu d’altres manifestacions humanes, com ara la mecànica, la medicina o la biologia. Durant el segle XIX es comença a conèixer bé el cos humà a partir de l’observació directa dels òrgans i dels teixits, i també en aquest moment Darwin escriu la seva obra sobre l’evolució humana, L’origen de les espècies. La finalitat de tots ells, igual que la literatura realista, és descobrir i ensenyar com és i com funciona la realitat (el cos, l’espai, la societat...) que ens envolta.
