EL VERB (II)

EL VERB (II)

El mode
El mode és l’actitud que pren l’emissor respecte del que expressa amb el verb. 
Distingim tres modes diferents: indicatiu, subjuntiu i imperatiu.

• El mode indicatiu expressa accions que succeeixen realment. És el més utilitzat.
• El mode subjuntiu expressa accions que podrien succeir (hipòtesis, desitjos...). Acostuma a portar al davant la conjunció que. Les ordres negatives s’expressen en subjuntiu.
• El mode imperatiu s’utilitza per manar o demanar alguna cosa.

El mode imperatiu no té 1a persona del singular i només es pot fer servir en oracions afirmatives.

El temps

El temps és el moment en què es realitza l'acció que expressa el verb. 

Distingim entre present, passat, futur i condicional.

• El present expressa accions que tenen lloc en el moment que les enunciem.
• El passat expressa accions que ja han tingut lloc en el moment que les enunciem.
• El futur expressa accions que tindran lloc més endavant.
• El condicional expressa accions que podrien arribar a tenir lloc més endavant.

El temps dels verbs dels exemples anteriors són formats per una sola paraula i els anomenem formes simples. 

Però hi ha temps verbals formats per més d’una paraula:

• Les formes compostes es formen amb el verb auxiliar haver més el participi del verb que es conjuga.
• Les formes perifràstiques es construeixen amb el verb anar més l’infinitiu del verb que es conjuga.

L’aspecte
L’aspecte ens indica si l’acció que expressa el verb és una acció acabada o inacabada. Distingim entre aspecte perfectiu i aspecte imperfectiu.

• L’aspecte perfectiu expressa accions que ja han acabat en el moment que les enunciem.
• L’aspecte imperfectiu expressa accions que ja s’han iniciat en el moment que les enunciem però que encara no han acabat.

EL CAMP SEMÀNTIC

EL CAMP SEMÀNTIC

Un camp semàntic és un conjunt de paraules que tenen un significat semblant i que estan relacionades amb un tema. Per exemple, altres paraules (simples o compostes) i sintagmes que formen part del camp semàntic de platja serien tovallola, sorra, mar, para-sol, crema solar, ulleres de sol i banyador. 

Dins un mateix camp semàntic, s'hi agrupen mots de diferents categories gramaticals.
Per exemple, dins del camp semàntic de la cuina hi podem trobar:

• Noms: cuiner, olla, cullerot, plat, paella, escorredor...
• Verbs: cuinar, sofregir, guisar, rostir, bullir, adobar...
• Adjectius: fregit, estofat, cuit, escalivat, picat, fornejat...
• Locucions adverbials o expressions: a foc lent, fer xup-xup, al bany maria...

En el mateix camp semàntic, també hi podem trobar altres camps semàntics més específics. 

Per exemple, dins del camp semàntic del menjar podem classificar les paraules en camps semàntics més específics, com ara el de la pasta, la carn o el peix. 
En aquest sentit, els mots que tenen un significat més ampli i general que inclouen altres paraules més concretes o específiques s’anomenen hiperònims. 
Per exemple, fruita és l’hiperònim de taronja i arbre és l’hiperònim de roure. 

Si mirem aquesta relació des del punt de vista invers, direm que taronja és l’hipònim de fruita i roure és l’hipònim d’arbre. És a dir, els mots que tenen un significat més concret i específic que queden inclosos dins de significats més amplis reben el nom d’hipònims. 

Per buscar paraules d’un mateix camp semàntic podem consultar un diccionari ideològic, que agrupa les paraules per àrees de significat o camps semàntics. En català, tenim tres diccionaris ideològics:

• Breu diccionari ideològic, de Xavier Romeu. Editorial Teide.
• Diccionari ideològic, d’Ernest Sabater. Barcanova.
• Diccionari ideològic de la llengua catalana, de Raimon Cuixart. Llibres de l’Índex.

LA ESSA SORDA I LA ESSA SONORA

LA ESSA SORDA I LA ESSA SONORA

Una consonant sorda és aquella en què les cordes vocals no vibren i una consonant sonora és aquella en la qual sí que vibren. Posem-ne exemples:

Pots comprovar-ho fàcilment posant els dits polze i índex al costat de la nou del coll. Si, per exemple, articules rosa sentiràs una petita vibració a la punta dels dits. Si articules rossa, no la sentiràs. Observa aquest quadre:

Com acabem de veure, hi ha moltes paraules amb so de essa sorda en què no podem raonar quina grafia els correspon (c, ç, s o ss):

• repà... capa... rapa... for...a

Ens poden ser útils els recursos següents:

a)  Ajudar-se amb les famílies de paraules. En català:
La ç alterna sempre amb la c c → ç
La s alterna sempre amb les ss s → ss

Per fer servir aquest recurs cal conèixer almenys una paraula de la família.

Tornem a la paraula repà... Si coneixem repassar, sabem que va amb dues esses. Com que el dígraf ss només pot alternar amb la s, escriurem: repàs
Si hem d’escriure capa..., sabem que una paraula de la mateixa família és capacitat i que la c només pot alternar amb la ç, escriurem: capaç


b) Ens ajudarà, també, saber que les paraules femenines derivades, amb terminacions -ança i -ença van sempre amb ce trencada: esperança, temença, recança...

Alerta, però, amb paraules com pensa, defensa, recompensa..., que no van així perquè no són derivades de cap altra.

La s d’enfonsar té excepcionalment el so de la essa sonora.
La s de pensar té el so de la essa sorda.

c) Cal anar amb compte, perquè hi ha alguns mots que pronunciem malament: si té el so sonor, el pronunciem sord i a l’inrevés.

Mots que hem de pronunciar amb so sonor, com el de casa:

ximpanzé, medusa, entusiasme, Àsia, zoològic, nasal...
Atenció!, ximpanzé s’escriu amb z i per tant té el so de la essa sonora.
Atenció!, medusa s’escriu amb una sola s entre vocals i per tant té el so de la essa sonora.

Mots que hem de pronunciar amb so sord, com el de classe:

dissoldre, abscissa, etcètera, dissertar, Brussel·les, messies, discussió, velocitat, premissa...
Atenció!, Brussel·les s’escriu amb ss i per tant té el so de la essa sorda.
Atenció!, velocitat s’escriu amb c i per tant té el so de la essa sorda.

LA NARRATIVA DE MISTERI I POLICIAL

LA NARRATIVA DE MISTERI I POLICIAL

Els relats de misteri i policials omplen el lector d’intriga ja que són plens de secrets que s’aniran aclarint a mesura que avanci la lectura. 

Els elements que defineixen aquest subgènere narratiu són:

• Als protagonistes se'ls presenta un cas que han de resoldre. 
• Les dades disponibles, al principi, són escasses i han de treballar molt per anar desxifrant-lo.
• El protagonista es caracteritza per ser observador, pacient i fer raonaments lògics, qualitats molt útils per resoldre el cas.
• En la narrativa policial, cal trobar qui és el responsable del crim i com l’ha dut a terme.
• En la narrativa de misteri, no sempre es tracta d’un crim, però la intenció continua sent saber qui ha participat en el fet misteriós i com ha passat.
• Les situacions desconegudes presentades encomanen una incertesa constant al lector.
• Els perfils dels personatges de la novel·la policial acostumen a ser persones relacionades amb els cossos de seguretat o investigadors, agents forenses i, evidentment, criminals.
• La terminologia o vocabulari forma part del món del crim.
• Els fets no sempre se’ns narren en l’ordre com han passat.
• L’acció normalment es desenvolupa en un espai urbà.
• En aquest tipus de relats, normalment, hi ha un crim i la narració comença quan aquest crim ja ha passat. 

Els personatges encarregats de descobrir-lo van «viatjant» a través dels testimonis i les pistes cap al passat, cap a un temps previ a la mort per saber qui, com i per què s’ha comès el crim.

FET → REVISIONS DEL PASSAT → SOLUCIÓ 

LA NARRATIVA DE VIVÈNCIES PERSONALS I D'AVENTURES

LA NARRATIVA DE VIVÈNCIES PERSONALS I D'AVENTURES

Els relats de vivències personals i d’aventures tracten els esdeveniments remarcables en la vida d’algú. Vegem-ne les característiques:

S’expliquen fets rellevants en la vida del protagonista (curiosos o extravagants, casualitats, que posen el protagonista entre la vida o mort...). 

Són situacions imprevistes, però també volgudes pels propis personatges que volen viure fets memorables.

El narrador acostuma a ser el protagonista principal. Es narra en primera persona amb visions i opinions subjectives sobre el fet viscut.

L’esforç del protagonista per superar els entrebancs provoca l’avançament del relat.

En els relats d’aventures, el protagonista acaba sent considerat un heroi.

Els temes són variats: viatge, superació d’una malaltia o situació compromesa, el retorn al lloc d’origen, lluita per sobreviure en un entorn difícil...

Presenta un argument que és versemblant o basat en fets reals viscuts per una persona.

Els temes i els escenaris solen ser més quotidians, sense necessitat de moure’s geogràficament.

En els relats d’aventures poden esdevenir-se fenòmens fantàstics o màgics. Sovint, l’argument transcorre en llocs exòtics, malgrat que sempre es vol mantenir la versemblança del que es narra.

La narrativa d’aventures suposa un viatge interior (un creixement personal) i exterior (moure’s d’un lloc a un altre, coneixent nous indrets), i s’ajusta a l’estructura següent:

SORTIDA → VIATGE → TORNADA 

El viatge (a vegades sense moviment geogràfic) i les peripècies viscudes mentre aquest dura transformen els personatges.


La màxima expressió de la narrativa de vivències personals és la biografia, en què s’explica els transcurs de tota una vida d’una persona. Si l’escriptor explica la seva pròpia experiència personal fem servir el concepte autobiografia.

EL VERB(I)

EL VERB (I)

El verb expressa accions, estats o processos d’algú o d’alguna cosa (és a dir, del subjecte). És, per tant, l’element fonamental de l’oració.

La forma

El verb és una categoria gramatical variable i ha de concordar sempre en nombre amb el subjecte de l’oració. És format per un lexema o arrel i un morfema o desinència.

• El lexema o arrel és el component del verb que n’aporta el significat i és invariable (excepte en alguns verbs irregulars).  Per identificar el lexema del verb, hem de convertir la forma verbal en infinitiu i separar-ne la terminació (-ar, -er, -re i -ir). Jugava → jugar.Lexema: jug-.

• El morfema o desinència és el component del verb que, unit al lexema, permet conjugar les diferents formes verbals. Aquests morfemes verbals ens indiquen la persona, el nombre, el temps, el mode i l’aspecte als quals fa referència el verb com veurem més endavant.

Identifiquem aquests morfemes separant-los del lexema:

Comprem → comprar. Lexema: compr-; morfema: -em.

Com en totes les categories gramaticals, quan flexionem un verb es poden produir variacions ortogràfiques que cal tenir en compte. Per exemple: 

• c → qu: pesco → pesques 
• g → gu: jugo → jugues 
• j → g: menjo → menges 
• ç → c: convenço → convences 
• gu → gü: enaiguo → enaigües 
• qu → qü: obliquo → obliqües

Les conjugacions

Quan flexionem un verb amb els morfemes verbals diem que el conjuguem. Amb els verbs conjugats podem obtenir totes les formes necessàries per escriure i parlar, és a dir, per comunicar-nos. 

Els verbs catalans es classifiquen en tres models de conjugació i sabem a quina conjugació pertanyen per la desinència de l’infinitiu:

Si ens fixem en els exemples anteriors, veurem que els infinitius són formats per un lexema i un morfema, com totes les altres formes verbals.

L’infinitiu, a més a més, és la forma que ens serveix per anomenar el verb:

• plorava → verb plorar 
• rebia → verb rebre 
• sentíem → verb sentir

Tipus de verbs

Hi ha diferents tipus de verbs.

Des del punt de vista morfològic (de la forma):

Verbs regulars: el lexema o arrel no varia en tota la conjugació. Segueixen un model.

La majoria de verbs de la 1a conjugació són regulars. 

En la 3a conjugació trobem dos tipus de verbs regulars: els purs i els incoatius.

Els verbs purs afegeixen al lexema un morfema verbal, mentre que els verbs incoatius afegeixen l’increment -eix- entre el lexema i el morfema a la 1a, 2a i 3a persona del singular i a la 3a del plural en el present d’indicatiu i subjuntiu i en l’imperatiu. 

• Pur → jo dorm-o 
• Incoatiu → jo serv-eix-o

Verbs irregulars: el lexema o arrel sí que varia al llarg de la conjugació. No segueixen cap model.
La majoria de verbs de la 2a conjugació són irregulars. 
En la taula següent podem veure una comparació entre un verb regular (segueix el model) i un d’irregular (no segueix el model) conjugats:

Els verbs regulars segueixen exactament el model de la seva conjugació, sense tenir en compte les variacions ortogràfiques que es puguin produir. En canvi, els verbs irregulars presenten variacions respecte del model.


Des del punt de vista semàntic (del significat):

Verbs predicatius: aporten una informació completa sobre una acció, estat o procés (el subjecte).

• Els meus pares treballen moltes hores.

Verbs copulatius: uneixen el subjecte i el predicat però aporten poc significat a la frase. Són els verbs ser, estar i semblar.

• Avui és diumenge. 
• En Jaume està content. 
• La Remei sembla cansada.

Des del punt de vista sintàctic (de la funció que fa en l’oració):

Verbs personals: sempre tenen subjecte.

Verbs impersonals: no tenen mai subjecte.

Verbs transitius: que porten o poden portar complement directe.

Verbs intransitius: no poden portar complement directe.

La persona i el nombre 

Com ja hem après, els morfemes verbals ens indiquen, entre altres informacions, la persona i el nombre. La persona assenyala quina persona gramatical fa l’acció. El nombre assenyala si aquesta acció la fa una o més persones gramaticals.

Tots els verbs tenen tres formes que no presenten aquests morfemes. S’anomenen formes no personals i són l’infinitiu, el gerundi i el participi. Totes tres s’utilitzen en les formes compostes i perifràstiques.

Els infinitius acabats en -guer i els gerundis acabats en -guent són incorrectes:

LA COMPOSICIÓ I LES NORMES D'US DEL GUIONET

LA COMPOSICIÓ I LES NORMES D'US DEL GUIONET

Els mots compostos es caracteritzen perquè són formats per dues paraules: 

• rentaplats (renta+plats)
• parafang (para+fang)
• bocamoll (boca+moll)

El més habitual és que les paraules compostes estiguin formades per la suma d’un verb, en tercera persona del singular del present d’indicatiu (para, guarda, escura...), i un nom, en singular o en plural (xocs, bosc, dents...). 

Però també hi ha compostos que es formen unint un nom amb un adjectiu o un participi (bocabadat, capgròs, panxacontent...), un nom i un verb (capficar, corferir...), dos noms (filferro, figaflor, voravia...), dos adjectius (agredolç, clarobscur...) o un adjectiu i un nom (altaveu, malnom, pocatraça...). també n’hi ha que són formats per duplicació d’onomatopeies (paraules que imiten un so) o per mots repetitius de creació expressiva, com ara xiu-xiu, baliga-balaga o ziga-zaga. 

De vegades, els mots compostos mantenen el significat de les paraules que els formen. Per exemple, guarda-roba, portamonedes i pintallavis, però altres cops tenen un sentit figurat i el compost pren un significat diferent de la suma dels termes que el formen, com en els casos de llepafils, somiatruites i espiadimonis...

Els mots compostos s’escriuen junts i sense guionet, excepte en els casos següents:

Quan el primer mot acaba en vocal i el segon comença per r-, s- o x-: 

• barba-roig, para-sol, escura-xemeneies...

Quan el primer mot va accentuat: 

• pèl-roig, mà-llarg...

Quan els compostos són repetitius i expressius: 

• xip-xap, zum-zum...

Quan el primer element del compost és un punt cardinal: 

• nord-occidental, sud-africà...

Alguns compostos que si no portessin guionet no els pronunciaríem correctament: 

• abans-d’ahir, estira-i-arronsa, cap-roig,..