EL VERB (I)
El verb expressa accions, estats o processos d’algú o d’alguna cosa (és a dir, del subjecte). És, per tant, l’element fonamental de l’oració.
La forma
El verb és una categoria gramatical variable i ha de concordar sempre en nombre amb el subjecte de l’oració. És format per un lexema o arrel i un morfema o desinència.
- El lexema o arrel és el component del verb que n’aporta el significat i és invariable (excepte en alguns verbs irregulars). Per identificar el lexema del verb, hem de convertir la forma verbal en infinitiu i separar-ne la terminació (-ar, -er, -re i -ir). Jugava → jugar.Lexema: jug-.
- El morfema o desinència és el component del verb que, unit al lexema, permet conjugar les diferents formes verbals. Aquests morfemes verbals ens indiquen la persona, el nombre, el temps, el mode i l’aspecte als quals fa referència el verb com veurem més endavant.
Identifiquem aquests morfemes separant-los del lexema:
Comprem → comprar. Lexema: compr-; morfema: -em.
Com en totes les categories gramaticals, quan flexionem un verb es poden produir variacions ortogràfiques que cal tenir en compte. Per exemple:
- c → qu: pesco → pesques
- g → gu: jugo → jugues
- j → g: menjo → menges
- ç → c: convenço → convences
- gu → gü: enaiguo → enaigües
- qu → qü: obliquo → obliqües
Les conjugacions
Quan flexionem un verb amb els morfemes verbals diem que el conjuguem. Amb els verbs conjugats podem obtenir totes les formes necessàries per escriure i parlar, és a dir, per comunicar-nos.
Els verbs catalans es classifiquen en tres models de conjugació i sabem a quina conjugació pertanyen per la desinència de l’infinitiu:
Si ens fixem en els exemples anteriors, veurem que els infinitius són formats per un lexema i un morfema, com totes les altres formes verbals.
L’infinitiu, a més a més, és la forma que ens serveix per anomenar el verb:
- plorava → verb plorar
- rebia → verb rebre
- sentíem → verb sentir
Tipus de verbs
Hi ha diferents tipus de verbs.
Des del punt de vista morfològic (de la forma):
Verbs regulars: el lexema o arrel no varia en tota la conjugació. Segueixen un model.
La majoria de verbs de la 1a conjugació són regulars.
En la 3a conjugació trobem dos tipus de verbs regulars: els purs i els incoatius.
Els verbs purs afegeixen al lexema un morfema verbal, mentre que els verbs incoatius afegeixen l’increment -eix- entre el lexema i el morfema a la 1a, 2a i 3a persona del singular i a la 3a del plural en el present d’indicatiu i subjuntiu i en l’imperatiu.
- Pur → jo dorm-o
- Incoatiu → jo serv-eix-o
Verbs irregulars: el lexema o arrel sí que varia al llarg de la conjugació. No segueixen cap model.
La majoria de verbs de la 2a conjugació són irregulars.
En la taula següent podem veure una comparació entre un verb regular (segueix el model) i un d’irregular (no segueix el model) conjugats:
Els verbs regulars segueixen exactament el model de la seva conjugació, sense tenir en compte les variacions ortogràfiques que es puguin produir. En canvi, els verbs irregulars presenten variacions respecte del model.
Des del punt de vista semàntic (del significat):
Verbs predicatius: aporten una informació completa sobre una acció, estat o procés (el subjecte).
- Els meus pares treballen moltes hores.
Verbs copulatius: uneixen el subjecte i el predicat però aporten poc significat a la frase. Són els verbs ser, estar i semblar.
- Avui és diumenge.
- En Jaume està content.
- La Remei sembla cansada.
Des del punt de vista sintàctic (de la funció que fa en l’oració):
Verbs personals: sempre tenen subjecte.
Verbs impersonals: no tenen mai subjecte.
Verbs transitius: que porten o poden portar complement directe.
Verbs intransitius: no poden portar complement directe.
La persona i el nombre
Com ja hem après, els morfemes verbals ens indiquen, entre altres informacions, la persona i el nombre. La persona assenyala quina persona gramatical fa l’acció. El nombre assenyala si aquesta acció la fa una o més persones gramaticals.
Tots els verbs tenen tres formes que no presenten aquests morfemes. S’anomenen formes no personals i són l’infinitiu, el gerundi i el participi. Totes tres s’utilitzen en les formes compostes i perifràstiques.
Els infinitius acabats en -guer i els gerundis acabats en -guent són incorrectes:
LA COMPOSICIÓ I LES NORMES D'US DEL GUIONET
Els mots compostos es caracteritzen perquè són formats per dues paraules:
- rentaplats (renta+plats)
- parafang (para+fang)
- bocamoll (boca+moll)
El més habitual és que les paraules compostes estiguin formades per la suma d’un verb, en tercera persona del singular del present d’indicatiu (para, guarda, escura...), i un nom, en singular o en plural (xocs, bosc, dents...).
Però també hi ha compostos que es formen unint un nom amb un adjectiu o un participi (bocabadat, capgròs, panxacontent...), un nom i un verb (capficar, corferir...), dos noms (filferro, figaflor, voravia...), dos adjectius (agredolç, clarobscur...) o un adjectiu i un nom (altaveu, malnom, pocatraça...). també n’hi ha que són formats per duplicació d’onomatopeies (paraules que imiten un so) o per mots repetitius de creació expressiva, com ara xiu-xiu, baliga-balaga o ziga-zaga.
De vegades, els mots compostos mantenen el significat de les paraules que els formen. Per exemple, guarda-roba, portamonedes i pintallavis, però altres cops tenen un sentit figurat i el compost pren un significat diferent de la suma dels termes que el formen, com en els casos de llepafils, somiatruites i espiadimonis...
Els mots compostos s’escriuen junts i sense guionet, excepte en els casos següents:
Quan el primer mot acaba en vocal i el segon comença per r-, s- o x-:
- barba-roig, para-sol, escura-xemeneies...
Quan el primer mot va accentuat:
Quan els compostos són repetitius i expressius:
Quan el primer element del compost és un punt cardinal:
- nord-occidental, sud-africà...
Alguns compostos que si no portessin guionet no els pronunciaríem correctament:
- abans-d’ahir, estira-i-arronsa, cap-roig,..
LES VOCALS ÀTONES: VOCAL NEUTRA O/U
En català identifiquem, vuit sons que corresponen a les cinc vocals.
A algunes vocals els correspon més d’un so diferent, la qual cosa complica força l’ortografia.
La vocal neutra
La vocal neutra és un so que no és ni el de la a ni el de la e. Podríem dir que és entremig.
El problema ortogràfic que se’ns planteja és el següent: com hem de representar gràficament la vocal neutra, amb una e o amb una a? Les normes que ens ajudaran a escriure de manera correcta són les següents:
Noms i adjectius
a. La norma general és que els noms masculins acabin en -e i els femenins, en -a.
- home pobre
- dona pobra
- maleta grossa
Ens adonem de seguida que aquesta norma no és tan general, perquè té moltes excepcions:
- Noms masculins acabats en -a: dia, indígena, nòmada, ioga, mapa, papa...
- Noms femenins acabats en -e: febre, imatge, mare, torre, classe, frase, llebre...
b. Els plurals dels mots que acaben en vocal neutra s’escriuen amb -es:
- el jove - els joves
- el cove - els coves
- la mare - les mares
- la cova - les coves
Aquesta norma, de vegades, implica haver de fer canvis en alguns mots:
- la plaça - les places (perquè la ç no pot anar davant de e)
- la coca - les coques
- l’arruga - les arrugues
- la platja - les platges (perquè normalment davant de e no pot anar-hi j)
- l’aigua - les aigües
- la Pasqua - les Pasqües
c. En les terminacions verbals, si el so de vocal neutra és l’últim escriurem -a, i si és el penúltim escriurem -e.
- canta - cantes
- parlava - parlaven
Excepte els infinitius dels verbs de la segona conjugació acabats en -re (moure, coure, entendre...) i quatre formes verbals obre, omple, corre i vine.
d. Una forma útil per saber si enmig de paraula hi va una e o una a quan el so és el de vocal neutra consisteix a trobar un mot de la mateixa família que tingui l’accent en la síl·laba que ens fa dubtar.
Posem per cas que volem escriure la paraula port...rem i no sabem si hi hem de posar e o a. Com que en la mateixa família hi ha el mot portar (l'infinitiu d'aquest verb de la primera conjugació) que té la síl·laba tònica allà on dubtem i veiem que sona clarament a, doncs escriurem: portarem.
Volem escriure p...uet. Com que ve de peu i sona clarament la e, escriurem peuet. Si ens referíssim a un nen que es diu Pau i li diuen Pauet, ho escriuríem amb a.
És important fer notar que no pas en totes les zones on es parla català es pronuncia la vocal neutra. A la part central i oriental del domini lingüístic (barceloní, tarragoní, balear...) existeix la vocal neutra; en canvi, a la part occidental (tortosí, valencià, ribagorçà...) la e i la a es diferencien sempre encara que apareguin en una síl·laba àtona.
Els sons vocàlics o/u
La o del verb volar es pronuncia u en català oriental.
Acabem de veure que la a o la e poden sonar vocal neutra si es troben en una síl·laba que no és tònica.
Una qüestió semblant és el que li passa a la o, que de vegades sona u.
- córrer - correrem
- porta - portaré
- Olot - olotina
La o quan es troba en una síl·laba àtona sona u:
Quan una sola grafia (o) es correspon amb dos sons ([o], [u]) de seguida se’ns presenten problemes ortogràfics: quan sona u dubtem si hem d'escriure la lletra o o la lletra u.
Intentem solucionar aquests dubtes:
a. Una estratègia possible és, com en la vocal neutra, trobar un mot de la mateixa família en què la síl·laba on tenim el dubte sigui tònica.
Si volem escriure p...rtalada, busquem un mot de la mateixa família: porta. Veiem ben clarament que es tracta d’una o. Per tant, escriurem portalada.
En els verbs encara és més fàcil de trobar: v...laré. Busquem un mot de la família: ell vola. Escriurem, doncs, volaré. Hi ha cinc verbs, però, que no compleixen aquesta norma: cosir, sortir, collir, tossir i escopir.
- Jo surto, però jo sortiré.
b. La majoria d’adjectius i noms en singular acaben en -o:
- maco
- flonjo
- fondo
- carro
- moto
- lloro
Els que s’escriuen amb -u és perquè acaben en diftong -eu, -ou:
c. Els mots acabats en -s, -ç, -tx, -x, -ix, -sc, -st, -xt i -ig fan el plural en -os:
- cos → cossos
- reflex → reflexos
- roig → rojos
- traç → traços
- baix → baixos
- gest → gestos
- despatx → despatxos
- bosc → boscos
- mixt → mixtos
d. Els mots acabats en -us solen ser invariables: focus, tipus, cactus...
L'ADJECTIU
L’adjectiu és una categoria gramatical que ens explica les característiques o les qualitats del nom al qual acompanya:
- Els pantalons blaus s’han estripat.
- Els turistes japonesos sempre fan fotos.
- Els ratolins tenen les potes curtes.
Dins l’oració, l’adjectiu fa la funció de complement del nom, encara que també pot fer la funció d’atribut.
La concordança entre nom i adjectiu:
Els adjectius mantenen una relació de concordança de gènere i nombre amb el nom que complementen. Per tant, presenten formes diferents:
- El jersei verd → els jerseis verds
- La bossa plena → les bosses plenes
La posició de l’adjectiu:
Dins la frase, la majoria de vegades l’adjectiu se situa al darrere del nom que complementa o al darrere d’un verb copulatiu (ser, estar, semblar).
En altres ocasions, podem trobar l’adjectiu col·locat al davant del nom.
Aquesta inversió té lloc quan:
- Es vol donar èmfasi al nom:
- Un llarg viatge → Remarca que el viatge ha durat molt.
- Es produeix un canvi de significat:
- Un home gran → Es tracta d’un home d’edat avançada.
- Un gran home → Es tracta d’un home que destaca per algun motiu.
Les formes de l’adjectiu:
Fixa’t en els adjectius dels exemples següents:
- el prestatge buit → la calaixera buida
- la nena amable → el nen amable
En el primer exemple, l’adjectiu buit canvia de forma quan acompanya un nom femení.
És un adjectiu de dues terminacions. En el segon exemple, l’adjectiu amable manté la mateixa forma, tant si acompanya un nom femení com un de masculí. És un adjectiu d’una sola terminació.
Adjectius de dues terminacions (VARIABLES):
La majoria d’adjectius presenten dues terminacions, és a dir, són variables en gènere i nombre. Es formen afegint els morfemes de gènere i nombre al masculí: -a, -s, -es, -os.
Distingim entre:
- Els que presenten dues formes en singular i dues en plural:
- estret/estreta → estrets/estretes
- dolç/dolça → dolços/dolces
- Els que presenten dues formes en singular i una en plural:
- ample/ampla → amples
- negre/negra → negres
Cal tenir en compte que, sovint, es produeixen canvis ortogràfics en la formació del femení i del plural:
- Canvis en l’accentuació i la dièresi:
- tebi/tèbia → tebis/tèbies
- genuí/genuïna → genuïns/genuïnes.
- Canvis en les consonants:
- buit/buida → buits/buides
- groc/groga → grocs/grogues
- sec/seca → secs/seques
- amic/amiga → amics/amigues
- pèl-roig/pèl-roja → pèls-roigs-jos/pèl-roges
- tranquil/tranquil·la → tranquils/tranquil·les
- ros/rossa → rossos/rosses
- Aparició de -n- quan la forma del masculí singular acaba en vocal tònica:
- bo/bona → bons/bones
- sa/sana → sans/sanes
- fi/fina → fins/fines
- ple/plena → plens/plenes
- italià/italiana → italians/italianes
- oportú/oportuna → oportuns/oportunes
Adjectius d’una terminació (INVARIABLES)
Els adjectius d’una sola terminació són invariables en gènere, és a dir, tenen la mateixa forma en femení i en masculí, si bé presenten variacions en nombre. Distingim entre:
- Els que són invariables en singular i plural. Són els acabats en:
- -a: belga/belgues
- -al, -el, -il: actual/actuals, fidel/fidels, fàcil/fàcils
- -e: jove/joves
- -ble: amable/amables
- -or: menor/menors
- -ista: egoista/egoistes
- -ar: crepuscular/crepusculars
- -cida: homicida/homicides
- -ant, -ent: elegant/elegants; diferent/diferents
- -aire: xerraire/xerraires
- -me: enorme/enormes
- -ne: perenne/perennes
- Els que són invariables en singular i variables en plural. Són els acabats en:
- -aç: mordaç, mordaços/mordaces
- -iç: infeliç, infeliços/infelices
- -oç: atroç, atroços/atroces
NARRATIVA FANTÀSTICA I DE CIÈNCIA-FICCIÓ
En la ficció literària de la narrativa fantàstica tot és possible. Les característiques principals de la fantasia són les següents:
- Succeeixen fets estranys i hi apareixen éssers sobrenaturals.
- L’argument pot mesclar realitat amb fantasia.
- Tot passa en espais encantats o en èpoques històriques on és senzill d’introduir-hi elements màgics, com ara l’època medieval. Fins i tot, l’autor, en alguns casos, crea tot un món de condicions especials i amb espais insòlits; molts cops es tracta d’un planeta nou.
L’origen de la fantasia és molt antic, ja que en els mites egipcis, grecs i romans la presència d’elements sobrenaturals i màgics era abundant. Més endavant, a l’època medieval, els cavallers i els reis de la literatura (pensa en la cort del rei Artús) havien de recórrer a la màgia per solucionar els conflictes amb què topaven.
I la ciència-ficció? Com pots observar aquesta etiqueta la conformen dues paraules: ciència i ficció. Per tant, la narrativa de ciència-ficció és la barreja de la ficció, de la no-realitat o allò inventat amb elements científics. Definim la ciència-ficció com el subgènere que agrupa aquells textos fantàstics l’acció de la qual se situa en un ambient futurista on la ciència juga o ha jugat un paper important. És a dir, la ciència substitueix la màgia. Això no significa que tots els arguments científics que es fan servir siguin científics a la realitat, però l’autor els presenta de tal manera que ho semblen.
Per saber si el text que tenim a davant forma part de la narrativa fantàstica o de la narrativa de ciència-ficció ens podem fer aquesta pregunta: L’autor s’ha preguntat què passaria si..., o ha construït tot un món nou?
Normalment, l’escriptor de ciència-ficció es pregunta què passaria si..., ja que parteix només d’un sol canvi (l’arribada dels extraterrestres, els humans ens podem clonar, tenim ordinadors tan potents que ens volen dominar...) i construeix la història sobre aquesta idea. En canvi, els autors de fantasia no fan servir aquest recurs de la hipòtesi.
NARRATIVA REALISTA
Les narracions de caràcter realista, tal com indica el nom, ens fan arribar situacions i esdeveniments reals, o que ho podrien ser. Aquest tipus de textos literaris prenen com a models els fets que viuen la gran majoria de persones en el seu dia a dia, és a dir, quotidians.
Això vol dir que els seus personatges són gent normal i corrent que es mou per uns llocs i espais coneguts pel públic lector de l’època.
La meta de l’escriptor és intentar reproduir la realitat que l’envolta.
Hi ha característiques que es van repetint en els textos que considerem realistes:
- L’obra és un mirall de la realitat.
- L’argument podria ser real des del principi fins al final. Hi ha, doncs, versemblança. Per tant, no hi apareix cap element fantàstic o sobrenatural.
- Els personatges, amb la manera de parlar i d’actuar, reflecteixen la realitat social d’una època concreta.
- La descripció té molt pes dins de la narració i acostuma a ser molt detallada i exacta.
- Els temes són quotidians (polítics, socials, humans...).
Aquest subgènere va néixer el segle XIX a França de la mà de Stendhal, Flaubert o Balzac, els quals van crear un model que van seguir molts autors d’arreu.
Per què era tan important acostar-se tant a la realitat, gairebé copiar-la? Podem trobar-ne dos motius:
- Per allunyar-se del món romàntic en què predominaven les explicacions màgiques i fantàstiques.
- Per continuar amb l’objectiu d’altres manifestacions humanes, com ara la mecànica, la medicina o la biologia. Durant el segle XIX es comença a conèixer bé el cos humà a partir de l’observació directa dels òrgans i dels teixits, i també en aquest moment Darwin escriu la seva obra sobre l’evolució humana, L’origen de les espècies. La finalitat de tots ells, igual que la literatura realista, és descobrir i ensenyar com és i com funciona la realitat (el cos, l’espai, la societat...) que ens envolta.
