NARRATIVA FANTÀSTICA I DE CIÈNCIA-FICCIÓ

NARRATIVA FANTÀSTICA I DE CIÈNCIA-FICCIÓ

En la ficció literària de la narrativa fantàstica tot és possible. Les característiques principals de la fantasia són les següents:

1. Succeeixen fets estranys i hi apareixen éssers sobrenaturals.
2. L’argument pot mesclar realitat amb fantasia.
3. Tot passa en espais encantats o en èpoques històriques on és senzill d’introduir-hi elements màgics, com ara l’època medieval. Fins i tot, l’autor, en alguns casos, crea tot un món de condicions especials i amb espais insòlits; molts cops es tracta d’un planeta nou.

L’origen de la fantasia és molt antic, ja que en els mites egipcis, grecs i romans la presència d’elements sobrenaturals i màgics era abundant. Més endavant, a l’època medieval, els cavallers i els reis de la literatura (pensa en la cort del rei Artús) havien de recórrer a la màgia per solucionar els conflictes amb què topaven.

I la ciència-ficció? Com pots observar aquesta etiqueta la conformen dues paraules: ciència i ficció. Per tant, la narrativa de ciència-ficció és la barreja de la ficció, de la no-realitat o allò inventat amb elements científics. Definim la ciència-ficció com el subgènere que agrupa aquells textos fantàstics l’acció de la qual se situa en un ambient futurista on la ciència juga o ha jugat un paper important. És a dir, la ciència substitueix la màgia. Això no significa que tots els arguments científics que es fan servir siguin científics a la realitat, però l’autor els presenta de tal manera que ho semblen. 

Per saber si el text que tenim a davant forma part de la narrativa fantàstica o de la narrativa de ciència-ficció ens podem fer aquesta pregunta: L’autor s’ha preguntat què passaria si..., o ha construït tot un món nou? 

Normalment, l’escriptor de ciència-ficció es pregunta què passaria si..., ja que parteix només d’un sol canvi (l’arribada dels extraterrestres, els humans ens podem clonar, tenim ordinadors tan potents que ens volen dominar...) i construeix la història sobre aquesta idea. En canvi, els autors de fantasia no fan servir aquest recurs de la hipòtesi.

NARRATIVA REALISTA

NARRATIVA REALISTA

Les narracions de caràcter realista, tal com indica el nom, ens fan arribar situacions i esdeveniments reals, o que ho podrien ser. Aquest tipus de textos literaris prenen com a models els fets que viuen la gran majoria de persones en el seu dia a dia, és a dir, quotidians. 

Això vol dir que els seus personatges són gent normal i corrent que es mou per uns llocs i espais coneguts pel públic lector de l’època. 

La meta de l’escriptor és intentar reproduir la realitat que l’envolta. 

Hi ha característiques que es van repetint en els textos que considerem realistes:

• L’obra és un mirall de la realitat.
• L’argument podria ser real des del principi fins al final. Hi ha, doncs, versemblança. Per tant, no hi apareix cap element fantàstic o sobrenatural.
• Els personatges, amb la manera de parlar i d’actuar, reflecteixen la realitat social d’una època concreta.
• La descripció té molt pes dins de la narració i acostuma a ser molt detallada i exacta.
• Els temes són quotidians (polítics, socials, humans...).

Aquest subgènere va néixer el segle XIX a França de la mà de Stendhal, Flaubert o Balzac, els quals van crear un model que van seguir molts autors d’arreu. 

Per què era tan important acostar-se tant a la realitat, gairebé copiar-la? Podem trobar-ne dos motius:

1. Per allunyar-se del món romàntic en què predominaven les explicacions màgiques i fantàstiques.
2. Per continuar amb l’objectiu d’altres manifestacions humanes, com ara la mecànica, la medicina o la biologia. Durant el segle XIX es comença a conèixer bé el cos humà a partir de l’observació directa dels òrgans i dels teixits, i també en aquest moment Darwin escriu la seva obra sobre l’evolució humana, L’origen de les espècies. La finalitat de tots ells, igual que la literatura realista, és descobrir i ensenyar com és i com funciona la realitat (el cos, l’espai, la societat...) que ens envolta.

DERIVACIÓ

DERIVACIÓ

Les paraules són formades per un lexema, que conté el significat bàsic del mot, i per morfemes, que són aquells grups de lletres que afegits al lexema donen un significat concret al mot i la seva categoria gramatical (nom, verb, adjectiu, adverbi...). 

D’aquest procediment, en diem derivació.

Si els morfemes s’afegeixen davant del lexema s’anomenen prefixos i si es col·loquen al darrere del mot, sufixos.

• PREFIXOS:descordar, contraatac, inflexible
• SUFIXOS: xerraire, carreró, taxista

Alguns dels sufixos més coneguts:

Els morfemes també es poden col·locar enmig del mot, entre el lexema i un altre morfema. En aquest cas, s’anomenen infixos.

De sufixos i de prefixos, també n’hi ha de cultes, que provenen directament del grec o del llatí. Es fan servir sobretot per formar mots tècnics i científics. Si coneixem el significat dels elements que els componen, és fàcil deduir què vol dir la paraula derivada. 
Per exemple, biòleg: bio- vol dir ‘vida’ i -leg, ‘qui estudia o coneix’.

Altres exemples de derivats cultes són:

APOSTROFACIÓ

APOSTROFACIÓ

L’apòstrof (‘) és un signe ortogràfic que serveix per indicar que hem suprimit una lletra.
Fixa’t en aquesta frase:

L’autor de l’auca és també l’escriptor dels contes.

Refem els mots apostrofats. La frase quedaria així:

El+autor de la+auca és també el+escriptor dels contes.

Nosaltres, però, no parlem pas així i per adequar l’escriptura a la parla el que fem és apostrofar. Si canviéssim els substantius per uns altres que no comencin per vocal, veuríem que no necessitem l’apòstrof:

El creador del còmic és també el guionista de la pel·lícula.

L’apostrofació d’aquest tipus s’aplica als articles el, la, en, na, i a la preposició de.

a. Apostrofem l’article el quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:

• l’estiu
• l’home
• l’accident

b. Apostrofem l’article la quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:

• l’auca
• l’hòstia
• l’emoció

NO s’apostrofa quan la paraula següent comença per i, u, hi, hu que no siguin síl·laba tònica:

• la universitat 
• la humitat la intel·ligència 

Però, en canvi:

• l’Índia 
• l’illa
• l’humus

S’exceptuen:

• la una 
• la ira 
• la hiena 
• de ioga 
• la iaia 
• el iogurt 

c. Apostrofem la preposició de quan la paraula que la segueix comença per vocal o per hac:

• signes d’unió
• unitat d’acció
• pantalons d’home

d. Els articles personals en i na, poc utilitzats actualment, s’apostrofen quan la paraula que el segueix comença per vocal o per hac:

• n’Olívia
• n’Antoni
• n’Helena

LA DIÈRESI

LA DIÈRESI

La dièresi ( ¨ ) és un signe gràfic que posem damunt de la i o la u en alguns casos determinats:

• reüll
• aigües
• Suïssa
• terraqüi
• ...

En català la dièresi s’utilitza en dues situacions diferents:

A. Quan cal pronunciar la u en els grups qüe, qüi, güe, güi.

• qüestió
• aqüífer
• aigüera
• pingüí

És la situació de dièresi més fàcil; no presenta cap complicació, ni cal decidir entre diverses opcions, ni hi ha excepcions. Els grups gua, guo, qua, quo, però, no en porten mai, de dièresi.

B. Quan cal desfer un diftong que conté una i o una u que no es poden accentuar. La paraula veïna conté el diftong ei. L’hauríem de pronunciar en una sola síl·laba, vei-na però en realitat diem ve-i-na amb la i com a síllaba tònica i, per tant, sense formar diftong. Si no hi poséssim cap signe, la paraula escrita ens portaria a llegir el diftong ei amb un sol cop de veu i no es correspondria amb la realitat de la parla. Segons el que acabem d’explicar hi hauria moltes paraules que durien dièresi. Per tal de simplificar l’escriptura i l’ortografia s’ha acordat estalviar-la en alguns casos concrets:

a. En les paraules en què la i i la u duen accent gràfic. Aquest fet fa que ens trobem de vegades que mots de la mateixa família s’escriguin de manera diferent:

b. En els mots compostos amb els prefixos anti- , re- , co- , auto-, contra-... que darrere seu portin una i o una u:
Antiinflamatori, reunió, coincidència, autoinducció, contraindicació.

c. En els mots amb terminació llatina -us, -um:
Màrius, Pius, harmònium.

d. En els mots acabats en els sufixos -isme, -ista:
Egoisme, europeista.

e. En l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en vocal + ir: 
Infinitiu: agrair, posseir, conduir... 
Gerundi: agraint, posseint, conduint... 
Futur: agrairé, posseiré, conduiré... 
Condicional: agrairia, posseiria, conduiria... 
Però en canvi:
Pretèrit imperfet d’indicatiu: agraïa, posseïa, conduïa. 
Participi: agraït, agraïda, agraïts, agraïdes; posseït, posseïda, posseïts, posseïdes; conduït, conduïda, conduïts, conduïdes...

LA NARRACIÓ

LA NARRACIÓ

Segur que t’has fixat que quan expliquem una successió de fets que ens passen o vivim, normalment, ho fem seguint un ordre cronològic (per ordre com han passat els fets). 
La narració, que com ja saps intenta imitar la manera com ens expressem, ens permet fer-ho. Ara bé, en literatura no sempre expliquem els esdeveniments amb l’ordre que han passat ja que, a vegades, per mantenir la curiositat del lector, hem d’alterar-ne l'ordre, és a dir, anar endavant i enrere en el temps. Tots els textos narratius comparteixen un seguit d’elements que analitzarem a continuació.

TEMA: 
Els personatges de les narracions s’han d’enfrontar a situacions diferents i reaccionen d’una manera particular. Segons com siguin o en quin àmbit ocorrin podem dir quin tema o temes predominen en la història. En general, cada narració té un tema principal i, en alguns casos, en diferenciem d'altres de menys importants. Per tant, quan ens pregunten sobre el tema d’un conte o d’una novel·la hauríem de poder respondre amb una paraula o idea: amor, guerra, viatge vital, felicitat...


ARGUMENT:
Hi ha moltes narracions amb l’amor com a tema principal. L’argument està relacionat amb el tema, i són les situacions concretes dins de la trama que els personatges han d’enfrontar en un lloc i en un moment concret, amb uns condicionants determinats. Hi ha moltes narracions amb l’amor com a tema principal, però cada escriptor té llibertat per imaginar qualsevol argument. Cada personatge està dotat d’una personalitat concreta, i totes les situacions i reaccions són possibles.  

L’argument presenta una estructura que ens permet anar entrant a poc a poc en la vida dels personatges, veure quins són els problemes que se’ls presenten i com hi posen remei. L’esquema és el següent:

NARRADOR:
Moltes narracions se situen en un temps extern o històric llunyà, com ara les civilitzacions de l’antiguitat. El narrador és la veu que ens guia per mitjà de l’argument de la narració, quan els personatges no parlen. Aquest pot ser, o no, un personatge que apareix en el relat.

ESPAI I TEMPS:
Tota acció narrativa se situa en un indret i en un moment determinat. No obstant això, si afinem més ens adonarem que no només podem parlar del temps (temps extern o històric) en què passen els esdeveniments sinó també del temps que passa des del començament de la història narrada fins al seu final (temps intern o narratiu). Pel que fa a l’espai, podem fixar-nos en la localització geogràfica i també en els espais concrets on viuen, treballen o passen el seu temps els personatges.

PERSONATGES:
Els personatges són els actors que viuen els moments que l’autor ha imaginat i escrit.

ELS DETERMINANTS

ELS DETERMINANTS

Els determinant son una categoria gramatical que acompanya al nom, hi concreta el seu significat i concorda amb ell en gènere i nombre.

Distingim els següents tipus de deteminants:

• l'Article
• Els Demostratius
• Els Possessius
• Els Numerals
• Els Quantitatius
• Els Indefinits

L'ARTICLE

L’article determinat expressa que el nom al qual acompanya és algú o alguna cosa coneguda. Sempre se situa davant del nom.

Les formes del article determinat son:

ELS DEMOSTRATIUS

Els demostratius assenyalen la proximitat o la llunyania entre el parlant i el nom que determinen.

Les formes bàsiques dels demostratius son:

ELS POSSESSIUS

Els possessius indiquen una relació de pertinença o de parentiu del nom que acompanyen respecte a una persona.

Distingim entre possessius TÒNICS i possessius ÀTONS.

Els possessius tònics son:

Els possessius àtons son:

ELS NUMERALS

Els numerals indiquen una quantitat d’una manera molt precisa. En distingim diferents tipus:

• Cardinals
• Ordinals
• Partitius
• Múltiples
• Col·lectius

ELS CARDINALS: Indiquen una quantitat exacta:
Zero, un, dos, tres, quatre, cinc, sis, deu, onze... 
Vint-i-quatre, vint-i-cinc, vint-i-sis... 
Noranta-vuit, noranta-nou, cent.. 
Mil, dos mil, un milió, un bilió,..

ELS ORDINALS: Indiquen ordre. Presenten flexió de gènere i nombre.
Primer/primera, cinquè/cinquena, dotzè/dotzena, seixantè/seixantena... 
Primers/primeres, cinquens/cinquenes, dotzens/dotzenes, seixantens/seixantenes... 

Es poden abreviar: 

En singular >>> Afegim última lletra de la paraula a la xifra: 
primera → 1a
tercer → 3r
sisè → 6è

En plural >>> Afegim les dues últimes lletres de la paraula a la xifra:
primeres → 1es
tercers → 3rs
sisens → 6ns

ELS PARTITIUS: Indiquen una part del total. Presenten flexió de gènere i coincideixen en moltes formes amb els ordinals:
Mig/mitja, terç/tercera, quart/a, cinquè/ena, dècim/a, centèsim/a, mil·lèsim/a... 

ELS MULTIPLES: Indiquen la quantitat de vegades que es repeteix una cosa. 
Doble, triple, quàdruple, quíntuple, sèxtuple, sèptuple, òctuple, nònuple, dècuple, cèntuple... 

ELS COL.LECTIUS: són noms en singular que indiquen diverses quantitats.
Parell, dotzena, vintena, centenar... 


ELS QUANTITATIUS

Els quantitatius indiquen una quantitat d’una manera aproximada. Per exemple: molta gana, uns quants anys, força espavilat... 

Les formes dels quantitatius són les següents:

ELS INDEFINITS

Els indefinits determinen la quantitat d’una forma molt imprecisa. Per exemple: un dia, unes sabates, alguna vegada, qualsevol moment... 

Les formes dels indefinits les classifiquem en: